El món injust que va denunciar Buñuel
«Una pel·lícula sempre ha de defensar i comunicar indirectament la idea que vivim en un món brutal, hipòcrita i injust... La pel·lícula ha de produir tal impressió en l’espectador que aquest, en sortir del cinema, digui que no vivim en el millor dels mons». Fidel reflex d’aquest pensament del cineasta Luis Buñuel són les seves obres Las Hurdes. Tierra sin pan (Espanya, 1933) i Los olvidados (Mèxic, 1950). Amb la primera cinta va aconseguir un lloc preferencial en la història del cinema documental i amb la segona va realitzar una pel·lícula considerada una fita en el cinema social. En qualsevol dels dos casos, el director apropant-se a les desigualtats entre rics i pobres marca un abans i un després en el seu treball i en el seu reconeixement internacional.
[…]
El seu desig d’atiar consciències i denunciar les crueltats d’un món desigual sempre va estar molt unit al surrealisme, corrent al qual va entrar després de l’estrena a París d’Un perro andaluz (1929). Com ell mateix va explicar en les seves memòries, «el veritable objectiu del surrealisme no era el de crear un moviment literari, plàstic, ni tan sols filosòfic nou, sinó el de fer esclatar la societat, canviar la vida». I això, «lluitar contra la societat que detestaven», calia fer-ho usant com a arma principal l’escàndol. Tant el documental de Las Hurdes com el llargmetratge Los olvidados van esdevenir una provocació per a la classe dominant, els ciutadans benpensants i, fins i tot —com en el cas de la pel·lícula mexicana— per al mateix Partit Comunista.
«Entre Tierra sin pan i Los olvidados hi ha una diferència de gairebé 20 anys, però hi ha forts vincles de narrativa social entre ambdues pel·lícules, totes dues porten en els seus fotogrames una increïble càrrega de denúncia sobre la hipocresia de la societat burgesa en la qual vivia» Buñuel, assegura a ElMUNDO.es Nacho Carballo, director del Festival Internacional de Cinema de Gijón, molt interessat en el treball del director i els surrealistes.
La pobresa infantil a Mèxic
Amb aquest fort compromís social Buñuel passa de la pobresa rural a la urbana rodant el 1950 una de les seves pel·lícules més personals, Los olvidados, que explica la difícil situació dels nens del carrer a Mèxic, abocats a la delinqüència, un problema que encara arrossega el país llatinoamericà. Encara que el cineasta fa extensible aquesta realitat a tot el món iniciant el llargmetratge d’aquesta manera: «Les grans ciutats modernes, Nova York, París, Londres, amaguen darrere dels seus magnífics edificis, llars de misèria que alberguen nens mal nodrits, sense higiene, sense escola, planter de futurs delinqüents. La societat tracta de corregir aquest mal, però l’èxit dels seus esforços és molt limitat. Només en un futur proper podran ser reivindicats els drets de l’infant i de l’adolescent perquè siguin útils a la societat».
En aquest cas, el director no es va limitar a posar-se darrere de les càmeres, volia conèixer aquesta realitat, barrejar-s’hi: «Durant quatre o cinc mesos […] em vaig dedicar a recórrer les “ciutats perdudes”, és a dir, els ravals improvisats, molt pobres, que envolten Mèxic DF. Una mica disfressat, vestit amb la meva roba més vella, mirava, escoltava, feia preguntes, entaulava amistat amb la gent. Algunes de les coses que vaig veure van passar directament a la pel·lícula».
Malgrat que la pel·lícula va durar únicament quatre dies en cartell per ser considerada «un horror contra Mèxic», després d’obtenir el 1951 el premi a la millor direcció al Festival Internacional de Canes va remuntar en la cartellera. Explicava Buñuel: «Després de l’èxit europeu, em vaig veure absolt del costat mexicà. Van cessar els insults, i la pel·lícula es va reestrenar en una bona sala de Mèxic, on va romandre dos mesos».
Avui pesa més el valor d’aquestes dues pel·lícules dins de la important obra del geni aragonès que les butllofes que van aixecar en la seva època. Ambdues cintes van provocar rebuig només estrenar-se per mostrar una veritat incòmoda que enterbolia la visió sobrevalorada de la pàtria que implica el nacionalisme més naïf. En el cas de Tierra sin pan, el mateix Gregorio Marañón, que havia estat triat president del Patronat de Las Hurdes va rebutjar la cinta per «ensenyar el costat lleig i desagradable». Buñuel el va acusar de demostrar «un nacionalisme barat i abominable». Amb Los olvidados, el director va justificar el violent rebuig que va patir la cinta acabada d’estrenar a «un nacionalisme portat fins a l’extrem que delata un profund complex d’inferioritat». En qualsevol cas, al principi va vèncer el repudi al fet que algú s’hagués atrevit a entrar i gravar aquest pati posterior ple d’escombraries que es manté amb la porta tancada. Avui mateix, la gana, la delinqüència, la falta d’oportunitats i aquesta mort sòrdida que va denunciar el cineasta continuen pertorbant; primer perquè les imatges de la pobresa segueixen sent repel·lents i antiestètiques; i segon, perquè aquesta realitat —rural o urbana— es manté encara amb la seva mateixa forma repugnant en molts llocs del món. I resulta molest o irritant que algú ens recordi [...] que «la misèria que es mostra no és una misèria sense
remei».
Yasmina Jiménez, http://www.elmundo.es |
