CRÌTICA

Margot Robbie i Ryan Gosling resplendeixen en la festa feminista de Greta Gerwig

Quina fantasia! “Barbie” és tan divertida i empoderadora com prometia, però molt més musical i profunda del que esperaves

Barbie arrenca amb la recreació de 2001: Una odissea del espacio que ja vam veure en el primer avançament de la pel·lícula. Unes nenes juguen a ser mares amb els seus bebès de plàstic, però llavors arriba ella, Margot/Barbie, amb el seu vestit de bany amb ratlles, i les allibera del jou de la maternitat. Ara poden ser doctores o presidentes i tenir casa pròpia, però compte perquè la càrrega no desapareix, només es transforma: aquelles petites a qui abans s'ensenyava a ser mares, aspiren a la perfecció.

Jo també vaig jugar amb “Barbies”, també vaig tenir l'autocaravana de la Barbie i vaig convertir la meva nina en periodista, jo també vaig sentir la pressió de ser perfecta com la Barbie. La pel·lícula més ambiciosa i arriscada de Greta Gerwig és molt més que una divertidíssima festa en color fúcsia que sona a Dua Lipa i a les Spice Girls; és una reflexió molt més profunda del que s'esperava sobre el pes de ser dona, amb la protagonista "estereotípica" de Robbie carregant sobre les seves espatlles dretes les expectatives, l'autoexigència, la necessitat de validació i les etiquetes.

L'actriu australiana, que mesura amb molta cura i precisió cada gest i cada moviment fins a aconseguir mimetitzar-se amb la nina, torna a desprendre calidesa i carisma en la pell d'una dona en plena crisi existencial, que ha de trobar el seu lloc al món i a qui la sororitat allibera de la capsa de plàstic on tots (sobretot els homes) s'entesten a mantenir-la.

Tot i que el “roba-escenes” oficial és un magnífic Ryan Gosling, que amb el seu Ken atabalat i insegur, també en ple procés d'autodescobriment, ridiculitza la masculinitat fràgil i evidencia l'absurditat d'un sistema patriarcal que aplaudeix la mediocritat de l'home mentre trepitja l'autoestima femenina.

Així, Barbie és una aposta intel·ligent i valenta, sense pèls a la llengua, una crida a la lluita per la igualtat de gènere que subverteix la cara B de la Barbie (la cosificació de la dona, la imposició d'un físic, la mirada masculina) i critica sense miraments Mattel, representada en un Will Ferrell bufó. Un "millor fer-ho nosaltres abans que ho facin ells" ple d'astúcia que, a més, es redimeix amb un commovedor homenatge a Ruth Handler, creadora de la Barbie que passa pel film per deixar anar la seva “filla”.

Una pena que la campanya de màrqueting ens hagi  esguerrat part de la trama o que l'executiu de Ferrell estigui desaprofitat perquè, d'altra banda, aquesta aposta és una delícia visual, una bombolla de plàstic amb possibilitats infinites que et fa sentir feliç, esperançat i empoderat a l'instant.

Avalada per un guió puyent des del monòleg d'America Ferrera fins a l'última frase simplement sublim, Gerwig se les enginya per reforçar aquesta oda feminista a l'amor propi amb emoció, molt humor meta (de la menció a la mateixa Robbie a la indirecta a Zack Snyder), vestuari apropiadament vulgar, decorats de cartró pedra trets de les joguines de la teva infància i números musicals d'allò més reivindicables (menció especial per a en Ken i la seva guerra de platja).

"Les dones no podem ser menys que extraordinàries", diu America Ferrera, exasperada, en un moment clau de la pel·lícula. Sort que hi ha Barbie, tan festiva com bel·licosa, tan divertida com commovedora, per recordar-nos que nosaltres també podem fallar, que també podem tenir cel·lulitis, que també podem no agradar als altres, que podem ser normals i no per això deixem de ser extraordinàries.