Max Brandel és un guionista de televisió que arrisca la seva exitosa carrera i el seu matrimoni per intentar convertir-se en un còmic de stand-up, però no té èxit. Llavors ha de mudar-se amb el seu pare Stan, un talentós però excèntric xef reconvertit en porter. Quan en Max té un gran desacord amb la seva exdona i la seva nova parella sobre com bregar amb l'autisme del seu fill Ezra, de 9 anys, en Max decideix prendre una solució dràstica: segrestar l’Ezra i portar-lo de viatge per tot el país.
Crítica:
Viatge cap a l'oest
Nova York. El cinquantí Max Bernal (Bobby Cannavale) ha tornat a viure a casa del seu pare Stan (Robert De Niro), després de separar-se de la Jenna (Rose Byrne), a qui encara estima. Treballa fent monòlegs d'humor en bars nocturns i manté una forta connexió amb el seu fill Ezra (William A. Fitzgerald), un intel·ligent nen autista d'11 anys que viu amb la seva mare: Però quan el petit té problemes escolars i la Jenna decideix portar-lo a una institució especial, el Max segueix un impuls una mica precipitat i decideix endur-se'l a la nit, sense que ella se n'assabenti, i emprendre amb ell un viatge amb cotxe cap a l'oest.
Estupenda comèdia dramàtica que deixa un deliciós i optimista gust de boca. La dirigeix Tony Goldwyn, actor reconvertit en director, amb un grapat de pel·lícules i sèries estimables darrere les càmeres (encara que per a alguns sempre serà el dolent de Ghost). Ofereix una història molt positiva sobre la paternitat i la superació dels problemes generats en la convivència amb nens autistes, i això també dona lloc a moments divertits (fan molta gràcia les cites cinèfiles del xaval). El guionista Tony Spiridakis, que fins ara no tenia obres significatives al seu favor, es mostra molt inspirat en elaborar multitud d'escenes plenes d'humanitat, amb una trama a priori senzilla que va guanyant en interès i on cuida molt bé el grapat de personatges –mare, avi, amics– que van apareixent al llarg de la road-movie, un viatge que acabarà estrenyent fortament la relació entre pare i fill i on el petit aconseguirà seriosos avanços en la seva dificultat per tractar les persones.
Una funció inesperada ve a dir que l'amor és pràcticament capaç de saltar per sobre de tots els obstacles, encara que de vegades ens porti a fer bogeries, i que els nostres actes bons influeixen al nostre voltant. Algunes escenes com les converses amb l'amic o amb l'amiga del passat, la de la primera abraçada i, sobretot, la trobada entre avi i pare al restaurant són magnífiques i profundament emotives. El repartiment és estel·lar i tots els actors estan perfectes, encara que tinguin pocs minuts en pantalla, però cal destacar entre tots un genial Bobby Cannavale que s’ajusta a les expectatives que es tenen del seu personatge, un pare potser una mica irresponsable i impulsiu però per descomptat capaç de fer qualsevol cosa pel bé del seu fill.
