31/08/2025 - VENÈCIA 2025: Anders Thomas Jensen signa un exemple de categoria de cinema d'autor danès obscurament extravagant i alegrement humanista

Des de fa més de quatre dècades, Anders Thomas Jensen ha estat una figura clau del cinema danès contemporani, les seves obres s'han presentat als festivals més importants del món. El último vikingo, projectada fora de competició al 82è Festival de Venècia, torna a demostrar les seves habilitats com a director, que (malgrat haver guanyat un Oscar al millor curtmetratge) potser han quedat relegades a un segon pla davant del seu treball com a guionista.

De fet, és el Jensen guionista qui ha aconseguit reconeixement internacional. Mifune, Te quiero para siempre, Wilbur se quiere suicidar, Hermanos, Después de la boda, En un mundo mejor i La tierra prometida figuren en el seu impressionant currículum com a prolífic autor de relats escandinaus emotius, que va aconseguir elogis, premis i fins i tot prestigiosos remakes a l'estranger.

Paral·lelament, com a director, Jensen gaudeix d'una carrera com a creador de faules estranyament alegres que involucren personatges criminals sense escrúpols que cometen actes menyspreables, tot això amb l'objectiu de parlar de l'acceptació, la redempció i l'amor al proïsme, sigui aquest menyspreable o no. Pel que fa a la taquilla nacional, la veritat és que li va de meravella: Flickering Lights, The Green Butchers, Las manzanas de Adam i Riders of Justice (el més semblant que té a un èxit internacional, si la pandèmia de la COVID-19 no hi hagués interferit) han encapçalat la taquilla danesa en les seves respectives estrenes. Els crítics l’elogien com una mena de Tarantino-Coen fet a mida per retratar les peculiaritats i idiosincràsies daneses, on tot resplendeix com en una obra de Spielberg. D'altra banda, mai ve malament envoltar-se del seu habitual repartiment d'estrelles: Nikolaj Lie Kaas, Mads Mikkelsen (normalment amb perruca), Sofie Gråbøl i Bodil Jørgensen, tots sospitosos habituals que apareixen a la seva última pel·lícula.

Tot comença quan el veterà atracador Anker (Kaas) surt de la presó després de complir una condemna de quinze anys, disposat a recuperar un botí de vint milions amagat pel seu germà Manfred (Mikkelsen, amb perruca) després d'un atracament a un banc. En Manfred mostra una profunda afinitat vikinga i es troba més enllà de l'espectre autista (per ser generosos). El rastre els porta a la seva antiga casa d'infància, que ara és un Airbnb gestionat per una parella disfuncional: la Margrethe (Gråbøl) i el Werner (Søren Malling). Els problemes no triguen a aparèixer. Primer es presenta Friendly Flemming (un menyspreable Nicolas Bro), un pinxo que va participar en el robatori i ara reclama més diners (en realitat, tot), “o les coses es posaran lletges”. En Manfred no vol (o no pot) revelar on està amagat el botí, i ara respon al nom de “John” (per John Lennon, ni més ni menys). Després hi ha el lloc en si, que alberga records foscos d'un pare maltractador (Lars Ranthe) que va convertir la vida dels germans en un autèntic infern. Efectivament, hi abunden els problemes. Tot això amb l'estil formidable i estrany d'aquest cineasta particular.

Igual que Roy Andersson o Aki Kaurismäki, Anders Thomas Jensen té un segell personal que l'identifica immediatament. Com Thomas Vinterberg, Nicolas Winding Refn i Susanne Bier, és una peça fonamental per definir l'onada danesa que va enlairar-se a mitjans dels noranta i que encara continua. Quatre dècades després, el senyor J. per fi estarà llest per conquerir el món?

Mentrestant, a l'antiga casa dels personatges, un expert psiquiatre, el doctor Lothar (Lars Brygmann), ha reunit tots els “Beatles”, un grup format per pacients que pateixen trastorns de personalitat. Per sort, Ringo viu a prop, i a Suècia un pacient alterna entre George i Paul (i, de vegades, Björn, d'ABBA). Com diu el Sgt. Pepper's..., amb una mica d’ajuda d’aquests amics, l’espectacle està assegurat.

Jan Lumholdt – cineuropa.org