El franquisme que no marxa

El llibre (...) es dedica a fer un seguiment d’una bona mostra de ministres i alts càrrecs franquistes, i com aquests han continuat ocupant espais estratègics dins l’organigrama del poder real espanyol. Això vol dir una arrelada praxi de portes giratòries en què els antics monopolis privatitzats (especialment a l’era Aznar), els consells d’administració dels principals contractistes, i les vaques sagrades de l’empresariat representen un contínuum on dictadura i democràcia es diferencien per matisos i estètica, i on les continuïtats s’imposen als canvis. Els cognoms, les nissagues franquistes, tant a escala global com local, esdevenen clara mostra que el poders fàctics, l’Espanya profunda, mantenen el seu control des d’unes dues mil famílies. O, per expressar-ho en altres termes, tot parafrassejant von Clausewicz, la democràcia anomenada com a constitucional és la continuïtat del franquisme per altres mitjans. (Ressenya publicada al Setmanari La Directa)