Que cadascú decideixi

Celebro que Fernando León hagi plantat les seves càmeres davant d’aquesta gent intentant captar anvers i revers, autenticitat i claudicacions, utopies i realitats

El títol d'aquest documental és inquietant: Política, manual de instrucciones. El resultat també. Parlo en primera persona. Evidentment, algú que no creu en el fatigós i estratègic eslògan que la gent de Podemos es mengen els nens, porten banyes, cua i trident, el seu triomf equivaldria a la victòria d'Àtila i els Huns, del retorn de les txeques i del sanguinari invent de monsieur Guillotin, dels bàrbars del nord, del totalitarisme sinistre que van imposar Stalin, Hitler, Mao, Fidel Castro, Chávez i altres benefactors de la humanitat. I no dec ser jo sol qui pensa això, algú que es manté virginal davant el deure cívic de votar, sinó que aquestes prediccions apocalíptiques són ofensives per a qualsevol ciutadà en possessió d'un mínim d'intel·ligència.

Conseqüentment, celebro que Fernando León de Aranoa, l'esplèndid creador de Família, Barrio, Los lunes al sol i d'altres pel·lícules posteriors que prefereixo no recordar, hagi plantat les seves càmeres davant d’aquesta gent intentant captar anvers i revers, autenticitat i claudicacions, utopies i realitats, seguretats i incerteses, somnis i estratègies, veritats i mentides, espectacle i teatre, dissensions internes i pactes. I d'entrada, aconsegueix una cosa tan fonamental per a mi com no consultar de tant en tant el rellotge en un metratge de dues hores. També que en acabar no tingui una sensació exultant, ni la comoditat que pot atorgar un pamflet ben fet. M'han mostrat coses que em pertorben, hi ha moments i personatges pels quals puc sentir comprensió i empatia i d’altres que voregen el costat fosc. No em sento manipulat. No és un temple presidit pel maniqueisme. Em fa pensar.

I per descomptat, aquí hi ha persones amb qui em prendria unes copes i amb qui puc compartir coses i d’altres amb qui tindria poc a parlar.

Abasta un període de 428 dies en l'existència de Podemos, des de l'assemblea de Vistalegre fins a les eleccions generals. I parla d'un terratrèmol ideològic i social que sembla ja molt llunyà però que va començar no fa ni tres anys. Que neix arran d'una imatge que estimo, la d'aquell 15-M en què molta gent fastiguejada de l'estat de les coses, putejada pels de sempre, surt al carrer no només per manifestar la seva ira i que als estafadors de l’establert els entri una miqueta d’acolloniment, sinó perquè aquesta unió serveixi per intentar canviar el que es pugui (no el que es vulgui) d'una abjecció institucional i totpoderosa que s'ha convertit en norma, que sembla tenir assegurada la vida eterna i la impunitat. I d’acord, per mantenir la farsa uns quants anys fem com que manes tu i uns quants altres jo. Però l'anhel dels revolucionaris es trobarà amb la realitat. I pots acabar convertint-te en allò que semblaves detestar. I la batalla serà cruenta. I els altres disposen de més armes. I cap escrúpol.

M'interessa el que explica Fernando León i com ho explica. I em quedo fascinat amb un paio que a més de posseir un cervell important s'expressa amb precisió i lucidesa. És Íñigo Errejón. Sí, aquest noi amb pinta de empollón. Que si han fet aquest documental per convèncer els d’esquerra dubitatius o escèptics que han de votar-los? Doncs potser ho aconsegueixen.

Carlos Boyero – El País