SOBRE LA PEL·LÍCULA

Japó competeix a Cinema Jove amb el drama intimista sobre el dol i la infidelitat 'Fly On'

El Festival Internacional de Cinema de València-Cinema Jove presenta, dins de la seva Secció Oficial, Fly On, el segon llargmetratge del director japonès Takuya Kato.

Es tracta d'un drama intimista protagonitzat per la Watako, una dona que acaba de perdre al seu amant en un accident de trànsit a Tòquio. Immediatament, decideix enterrar el trauma d'aquesta tragèdia i continuar amb la seva vida al costat del seu marit, però malgrat els seus intents per aparentar normalitat, la pèrdua d’en Kimura li ha deixat una petjada profunda.

Takuya Kato, que a més de cineasta és dramaturg i director d'escena, va crear el personatge de la Watako per a una obra de teatre, abans que per a aquesta pel·lícula.

“Són dues cares d'una mateixa història. La gent de la meva generació, a vegades, té la impressió que podem ser expulsats de la societat si cometem un sol error. Existeix una pressió perpètua, una elecció que ens veiem obligats a prendre constantment. Has de prendre la decisió correcta o corres el risc que et deixin de banda”, assenyala el cineasta en un comunicat.

“Crec que al Japó hi ha una gran tendència a pensar que no ens preocupa, que no ens concerneix, el que està succeint més enllà de nosaltres —afegeix Kato—. A través de la negació de la Watako volia parlar d'aquesta tendència en la societat japonesa actual de mirar cap a un altre costat, de no voler veure les coses cara a cara”.

Cada personatge de Fly On té la seva pròpia manera de parlar i expressar o no el que sent. El marit de la Watako és especialment directe, però les seves frases són tan fredes que al final no expressen res íntim.

La pel·lícula, interpretada per rostres coneguts del cinema d'autor japonès contemporani com Haru Kuroki, Shota Sometani i Mugi Kadowaki, compta amb una banda sonora composta per la cantautora nipona Eiko Ishibashi (Drive my car, La espada del inmortal) i una estètica sòbria, amb un treball sobre la llum i decorats elegants i gairebé freds.

“Vaig considerar que aquesta distància era important, perquè havia de permetre a l'espectador plantejar-se la pregunta de què sent el personatge. Generalment, quan hi ha una emoció en una pel·lícula, la càmera tendeix a acompanyar i a estar cada vegada més a prop de la persona que està filmant”, explica Takuya Kato. “Jo, tanmateix, em vaig assegurar de mantenir una certa distància perquè l'espectador tingués espai per fer-se preguntes, per preguntar-se què podria estar pensant el personatge. El comportament de les persones és impredictible; mai podem anticipar amb certesa les decisions que prendran. Aquestes eleccions de posada en escena corresponen d'alguna manera a aquest estat d'ànim”, afegeix.

lavanguardia.com