TRES MONOS ('Üç Maymun')

SINOPSI

Per culpa teva

La pel·lícula del realitzador turc Nuri Bilge Ceylan (premiat a Canes com a director per aquest film) transita el drama familiar i el suspens a través d'una història tenyida de crim i omissions. Amb un minuciós treball d'enquadraments i sòlides actuacions, Tres monos (‘Üç maymun’, 2008) aporta una mirada bastant pessimista sobre el poder i les relacions humanes.

Els tres micos savis són figures de la cultura japonesa, als quals se'ls va assignar el significat de "no veure-hi, no sentir-hi, no dir el mal". La pel·lícula del consagrat cineasta turc està fonamentada sobre mals diversos, però per sobretot el governamental (viciat de corrupció) i l'íntim, aquell que es desplega sobre una família de classe mitjana baixa. Eyüp (Yavuz Bingöl) va assumir el crim del seu cap, un polític en plena campanya, amb la finalitat que no acabés desprestigiat. A canvi, la seva dona Hacer (Hatice Aslan) i el seu fill Ismail (Ahmet Rifat Sungar) reben una mensualitat. Aquesta transacció viciada de culpa és la metxa d'una bomba que farà esclatar el dens clima familiar, sobretot quan l'home surti de la presó i retorni a la llar abandonada.

Com en el recent film de Christian Petzold, Triángulo (‘Jerichow’, 2008), aquí el mal social es cola en la infidelitat, torrent de passió que emergeix de la dona reprimida. No hi ha expiació possible una vegada que els fets es duen a terme. Aquests fets es no-presenten en la trama, són les seves esquerdes sobre les quals està construït el guió. Els crims, els moments més àlgids i definitoris, és a dir els nusos dramàtics, estan elidits expressament. Aquesta elecció fa que l'espectador sigui qui hagi de reconstruir-los, al mateix temps que les seves absències promouen una reflexió crítica sobre les responsabilitats dels personatges.

Nuri Bilge Ceylan ja havia demostrat la seva capacitat per construir enquadraments meticulosos, on la llum i l'equilibri intern construeixen climes potents, sobretot en Lejano (‘Uzak’, 2002). Aquesta mateixa capacitat apareix a Tres monos, encara que l'exhibició en DVD enfosqueixi el treball fotogràfic. Tot el tedi dels personatges està tenyit d'un gris fantasmal, que acapara tant interiors com espais de carrer. Davant de la casa familiar hi ha les vies del ferrocarril, el so del qual és emprat, potser, com a metàfora de la impossibilitat d'estar en calma.

Molts podran encolomar al director la poca compassió amb què retrata aquests éssers punyents. Però més que tancar-los en cel·les psicològiques, el seu relat busca l'ambivalència, la doble mirada que mostra com van arribar a estar en situació de perill. I ho fa sense aixecar el dit acusador, tot i que la mirada sobre ells no deixa de ser pessimista. En una escena Ismail arriba a la llar ensangonat i busca ocultar-se de la seva mare. Mai sabrem per què, però aquesta anècdota diu molt de la Turquia actual, condemnada com gran part d'Europa a la violència social. Aquestes condicions de possibilitat del mal, no explicades ni posades sota una lupa, són les mateixes que permeten que un polític (en aquest cas Servet, interpretat per Ercan Kesal) pugui enquistar-se en el poder.

Finalment, cal reconèixer la direcció actoral. Els quatre actors protagonistes doten les seves criatures d'una desesperança profundament humana. No deu haver estat una tasca senzilla, sobretot en un film on els silencis i el clima gris són causa i alhora font d'inspiració.