| Intimisme poètic
Nuri Bilge Ceylan (1959), nascut a Istanbul, és una de les veus més importants del cinema turc actual i un dels directors més reconeguts. La seva filmografia s'ha difós arreu del món, a través dels grans festivals internacionals. A partir de l'èxit de la seva òpera prima Kasaba (‘The small Town’, 1997) -guardonada al Festival de Berlín i amb els premis obtinguts a Canes, entre ells a Lejano-, Ceylan s'ha convertit en un clar exponent del cinema d'art i assaig. El canvi de professió, de fotògraf a cineasta, ens acosta a la seva concepció sobre el setè art: "Per a mi el cinema és com una teràpia. Em serveix per projectar, en altres, les meves zones més fosques. No diré que això permet alliberar-se’n, però sí tenir més control, prendre una certa distància."
Després de Mayis Sikintisi (‘Clouds of May’, 2000), realitza Lejano (‘Uzak’, 2002), on reprèn, com a Kasaba, el tema del poble, però des d'un altre lloc i sota una mirada més àmplia i profunda.
Lejano aborda la dualitat entre poble i ciutat, les conseqüències de passar d'un costat a l'altre i el procés d'adaptació intern de l'home davant els canvis socials i personals. El film narra amb minuciositat la instància en la qual un noi de poble, Yusuf, queda sense feina i decideix viatjar a Istanbul. Allà visitarà el seu cosí Mahmut, un fotògraf professional que, per contra, viu còmodament al seu departament. Mahmut, que porta una vida aburgesada i solitària, decideix allotjar Yusuf per un temps raonable, fins que aconsegueixi feina.
Nuri Bilge Ceylan parteix d'una petita història, on la profunditat rau en la simplicitat de la forma, com en els films de Kiarostami. L'austeritat en la posada en escena, l'escassetat de diàlegs, els plànols entrellaçant-se màgicament sobre un muntatge que dóna sentit a allò indicible, formen part de la seva estètica.
A Lejano, el relat es construeix de manera circular. Una elecció que respon a una recerca i un aprenentatge que hauran de transitar i experimentar els personatges en relació amb els seus conflictes. D'una banda, Yusuf s'enfronta a un nou escenari oposat a les seves arrels, que és la ciutat, apostant-hi tots els seus somnis, però també sobrevalorant un lloc de "oportunitats", que li desvelarà una altra realitat. El seu cosí Mahmut tampoc viu com vol, el seu malestar s'anirà albirant a mesura que el relat avança. La crisi social del seu país va anar enclaustrant els seus ideals artístics dins d'aquest departament. Així, es va aïllar de la societat, també dels somnis i de l'amor.
Lluny de fer una anàlisi política i sociològica de la realitat del seu entorn, Ceylan decideix abocar-se al món intern dels seus protagonistes, interpretats per actors amateurs, i els secundaris, per professionals. El desenvolupament es fa a través d'accions mínimes, sota una càmera que es mou de manera indispensable i discreta, igual que en el cinema d'Ozu. Ceylan es distancia dels primers plans, que fa servir de manera precisa, i imprimeix imatges contemplatives dels exteriors nevats, dels interiors solitaris i dels objectes. Les petjades de Tarkovsky són presents en tota l'estètica del film, a la qual Ceylan aporta elements autobiogràfics. La influència russa també es percep des de l’aspecte literari. El director es reconeix amant d'autors com Chévoj i Dostoievski, que treballen i aprofundeixen sobre l'interior de personatges conflictius.
Sens dubte, Lejano és un film on es manifesta un joc d'intertextualitat molt evident, sense que per això acabi sent una obra vàcua i impersonal.
Com ho indica el seu títol, la pel·lícula posa el seu accent en la llunyania entre els éssers quan aquests perden els seus ideals dins d'una societat en crisi: el fotògraf, cada vegada més hermètic, que va haver de comercialitzar l'art; i el jove de poble, que anhela trobar el futur que promet la gran ciutat. La solitud i l'absència es fan presents en els protagonistes per aprofundir aquesta distància i albergar-se en els espais buits.
Tots dos personatges tenen la intenció i la necessitat imperiosa de començar una nova vida. No obstant això, la mateixa frustració els deixa com si estiguessin inerts. Veuen escapar-se, davant seu, allò que desitjaven. No obstant això, i malgrat els diferents processos que travessen, els protagonistes es van connectant, a mesura que conviuen, amb detalls mínims, subtils. I entre les subtileses, el director turc fa algunes pinzelles d'humor molt particular, que alleugen la letargia d'alguns plans.
Nuri Bilge Ceylan no només realitza un film personal, sinó que també el produeix, pràcticament treballa sol, amb un equip reduït, fent un brillant treball de fotografia i edició, i utilitzant tant el seu cotxe com el seu departament per fer el rodatge.
Sens dubte, Lejano és una obra singular i interessant, que oscil·la entre l'austeritat i el registre poètic.
Marcela Barbaro – elespectadorimaginario.com |
