Retrat de Gaddafi tan impactant com es podria esperar, i doblement esborronador
Dins el món secret de Moammar al-Gaddafi és tan dens, informatiu i impactant com es podria esperar d’un documental de 80 minuts de durada sobre el líder libi. Hi trobem entrevistes a persones a qui va despullar, torturar i empresonar, així com a persones que van intentar aturar-lo o a d’altres que van ajudar-lo quan el risc o els diners pagaven la pena; és doblement esborronador.
Aquest film de Christopher Oligati descriu com Gaddafi va finançar i coordinar moviments terroristes, orquestrar conflictes civils i entrenar capitosts militars i com va executar incessantment enemics reals i imaginaris. D’entre la lletania de violacions contra Déu, l’home i la consciència, hi ha alguns detalls que no passen desapercebuts: els presoners d’Idi Amin que havien d’escollir entre la sufocació en cel·les plenes a vessar o la mort en aigües amb corrent elèctric fora de la presó; els ferros roents i els gossos ensinistrats per mossegar fins a matar a la presó d’Abu Salim; o l’infant de sis anys d’edat amb els llavis arrencats i dessagnant-se fins a morir per no haver somrigut quan Gaddafi creia que ho hauria d’haver fet.
L’únic alleujament arriba quan passa de l’horror profund al desfici profund, com per exemple quan l’antiga directora del Consell Nacional de Seguretat de la Casa Blanca a Líbia, Gwenyth Todd, recorda haver vist plorar cert director general d’una companyia petroliera quan li van negar l’aixecament de les sancions imposades després de l’afer Lockerbie. “Li vam donar un mocador de paper”, diu ella, amb to d’incredulitat. Utilitza el mateix to quan recorda la reunió en què un dels seus col·legues va plantejar retirar les sancions si aconseguien desacreditar els familiars de les víctimes del bombardeig del PanAm insinuant que havien acceptat cobrar les indemnitzacions de l’assegurança de la companyia aèria amb avarícia.
També hi trobem un punt d’adoració a Gaddafi per part de l’esposa del científic alemany Lutz Kayser, que viu amb ella a la seva illa del Pacífic [...]: “Jo l’anomenava Alexandre el Gran perquè ell havia de canviar el món!”, diu ella, somrient plàcidament. “I quins vestits d’Armani tan bonics”, sospira. “A vegades pensava que se’ls posava per mi”, comenta xiuxiuejant. A més de la manca de penediment del seu marit, hi ha també l’absoluta manca de remordiment de l’agent de la CIA fugit Frank Terpil; el somriure d’entusiasme de Tony Blair a punt de dirigir-se cap a Líbia per ajudar a rehabilitar internacionalment el coronel, i la implacable mirada inhumana del mateix Gaddafi, teniu davant tots els elements necessaris perquè el mal prosperi.
El documental és un retrat esplèndid d’aquest personatge i del seu ascens i caiguda –una mica decebedor per la presència d’una innecessària i enfervorida veu en off: “Els homes [que anaven a acceptar l’oferta de Gaddafi d’entrenar terroristes] són refractaris a parlar. Un ens ha dit que ens oblidem fins i tot del seu nom”. Una inducció tan clara en l’espectador no és pròpia d’un documental, especial d’un que tracta un tema de tanta importància com aquest.
Lucy Mangan - theguardian.com |