AQUÍ SE AHOGA A LOS ARGELINOS
('Ici, on noie les algériens')

SINOPSI

El 17 d’octubre de 1961, lluny i proper. Fa 50 anys la policia de París reprimia salvatgement una manifestació pacífica d’algerians i provocava entre 50 i 200 morts. El 17 d’octubre de 1961, lluny i proper de la repressió de l’estat de Vichy i de la seva col·laboració a la Soah... Però, a l’octubre de 1961 el prefecte de policia de París era un tal Maurice Papon, que havia fet una carrera exemplar d’alt funcionari (que va continuar fins a ser ministre dels Pressupostos del govern de Raymond Barre el 1981), abans que finalment s’admetés que havia estat, com a secretari de la Prefectura de Bordeus, el zelós col·laborador en la deportació dels jueus de la Gironde. D’aquesta manera, sense massa recances, va aplicar el mateix tractament inhumà a la manifestació del 17 d’octubre de 1961.

A l’octubre de 1961, als darrers mesos de la guerra d’Algèria, augmenta la tensió, es succeeixen els atemptats de l’OAS i s’hi afegeixen nombrosos atemptats contra els policies francesos, entre els quals apareix la voluntat de fer justícia. Als funerals del 3 d’octubre Maurice Papon declara que “per cada cop rebut en tornarem deu”. Inici d’una repressió cega. El dia 5 es decreta un toc de queda dedicat especialment als “Francesos Musulmans d’Algèria”. Com a resposta l’FLN crida a una gran manifestació pacífica el 17 d’octubre. Els algerians hi van massivament (entre vint i trenta mil). Amb dones i nens, desarmats i vestits de festa per assegurar el seu pacifisme i la seva dignitat, arriben de tots els suburbis del nord, oest i sud. A l’alçada dels ponts de Neuilly, Asnières o Argenteuil, però també de Saint Michel, els enfrontaments són els més violents, els policies utilitzen foc real i empenyen molts algerians al Sena. La major part dels manifestants detinguts (entre sis i set mil) són reclosos al Palau d’Esports recordant les tristes hores de la batuda de Vel d’Hiv, els maltractaments i la violència continuen sobre gent sovint greument ferida.

El documental de Yasmina Adi és formalment dur perquè contraposa les imatges dels diaris i mitjans de l’època, incloent-hi talls radiofònics (no existeixen imatges de televisió de la repressió) majoritàriament al servei d’una propaganda intoxicadora al servei del poder, amb testimonis esfereïdors: els dels supervivents que cinquanta anys després encara tremolen de l’horror que van viure; els dels voluntaris de la Creu Roja que van assistir impotents a un crim d’Estat, i, també, els de les “mares coratge” que mai més van veure tornar els seus marits, germans o pares. Altres seqüències extremadament dures, les de les converses per ràdio entre les forces policials actuant sobre el terreny i el QG [quarter general] d’arquitectura molt kubrickiana. Al diccionari fer una batuda es defineix com “una operació policial de detenció massiva de persones arrestades a l’atzar a la via pública o dirigida a una població particular”. Pétain, De Gaulle, el seu agent Maurice Papon i Sarkozy entenen molt bé aquesta definició. Evitem que la història es repeteixi.


www.cinemas-utopia.org

PREMIS

IMATGES