SINOPSI

Deu anys de matrimoni, deu anys de silenci. La protagonista de La piedra de la paciencia és una jove dona afganesa que descobreix en el seu propi marit, en coma després d'una baralla en la qual li van disparar, la seva pròpia pedra de la paciència, algú a qui revelar el que ha hagut de callar durant tota la seva vida: la seva infància, les seves frustracions, els seus sentiments, la seva soledat, el seu patiment, els seus somnis i, finalment, els seus secrets més inconfessables, mentre intenta sobreviure als atacs que estan patint a la seva zona.

La jove narra d'aquesta manera els episodis més importants de la seva vida, com ara el seu propi casament en el qual el seu marit ni tan sols va ser-hi present, i revela els seus pensaments sobre les persones que l'han envoltat. Des del seu pare, obsessionat per les apostes en baralles de guatlles; la seva tia, que exerceix la prostitució, o el seu marit, menys absent postrat en coma que en circumstàncies normals.

Basada en la novel·la Syngué Sabour, escrita pel mateix director de la cinta, Atiq Rahimi, guardonada amb el Gouncourt el 2008, l'adaptació cinematogràfica ha estat a càrrec de Jean-Claude Carrière, que ha tingut total llibertat per mostrar el que no es podia comunicar únicament amb paraules en l'obra escrita.

[....] el que fa més gran aquesta cinta és el seu context i l’atreviment tant de la protagonista, que a poc a poc és capaç de relatar sense tabús els seus pensaments i les seves experiències més prohibides, com una forma d’expressar-se malauradament impròpia d’una dona amb les seves creences i la gosadia de la mateixa pel·lícula en denunciar la situació d’aquestes dones que, habitualment, només poden assistir al futur que altres planegen per a elles i a romandre en silenci. Un silenci que el personatge interpretat per Golshifteh Farahani trenca de forma demolidora convertint aquesta pel·lícula en un interessant al·legat feminista sobre la dona afganesa.

Exhibida al Festival de Cinema de Gijón de 2012, La piedra de la paciencia va triomfar en alçar-se amb el Premi del jurat jove al millor llargmetratge, el Premi Fipresci, i el que va rebre com a millor actriu Golshifteh Farahani per la seva extraordinària actuació. L’aclaparadora interpretació de l’actriu és el punt fort de la cinta, perquè dota de credibilitat i força el seu personatge i es pot dir que ella és la pel·lícula, ja que aprofita tots els moments de lluïment actoral i la intensitat del seu monòleg davant del seu marit convalescent. La seva interpretació és tan colossal que crec poc probable que puguem trobar una actuació millor entre els futurs nominats als Oscar d’enguany.

Al costat de la interpretació de Golshifteh destaca especialment la petita però subtil i bella actuació de Massi Mrowat en la pell d’un jove soldat sexualment inexpert que a poc a poc aprendrà a tractar i respectar la dona.

D'altra banda, La piedra de la paciencia resulta estèticament correcta, destacant l’acurada il·luminació de la cinta gràcies al contrast entre la duresa dels exteriors i la suavitat dels interiors amb la presència de la protagonista. La resta d’apartats passen més desapercebuts però compleixen la seva funció.

Sens dubte, les millors cartes d’aquesta cinta es troben en el seu acurat guió, que porta l’espectador a voler conèixer més sobre la protagonista a mesura que avança el metratge i ella ens continua narrant la seva història, i en l’espectacular interpretació d’aquesta [...]. Però, abans de tot, La piedra de la paciencia té alguna cosa que explicar i té la capacitat per fer reflexionar, i això li confereix un valor afegit que la converteix en una proposta cinematogràfica altament recomanable.