Inici
Presentació
Programació
Retrospectiva
d'Abdellatif
Kechiche
Directors/es
VII Mostra
Debats
i cinefòrums
Notícies
Edicions anteriors
Índex
de pel·lícules
Entrades i abonaments
Organització
Com arribar-hi
Mitjans de comunicació
Contacte

Directors i directores
VII Mostra de Cinema sobre el Món Àrab, Mediterrani i del Pròxim Orient
 
Khaled Jarrar
director d’Infiltrators

Va néixer a Jenin el 1976 i viu i treballa a Ramallah, Palestina. Llicenciat en interiorisme i en arts visuals per la Universitat Politècnica de Palestina, Khaled Jarrar és un creador multidisciplinari que treballa amb fotografia, vídeo i performance. Alguns dels seus projectes més famosos han estat l’exposició fotogràfica als checkpoints israelians de Howarra i Qalandya el 2004, i el projecte Live and work in Palestine, que consistia a crear el primer segell palestí no oficial per estampar en els passaports oficials de la gent de qualsevol nacionalitat que viatja pel món. Ha fet diverses exposicions individuals i col·lectives tant en l’àmbit local com en l’internacional. Mutasalilun (‘Infiltrators’) és el seu primer documental, pel qual ha tingut 3 premis:
  • Premi Especial del Jurat. Dubai International Film Festival. Emirats Àrabs Units, 2012.
  • Millor Director de Documental. Premi FIPRESCI. 2012.
  • Millor Documental. The Muhr Arab Award. Emirats Àrabs Units, 2012.
Emad Burnat i Guy Davidi
directors de 5 càmeres trencades
Emad Burnat és un càmera i fotògraf freelance palestí. Ha treballat per a diversos canals de televisió com Al-Jazeera, els Canals 1, 2 i 10 israelians, la Televisió Palestina, i en múltiples ocasions, també per a l’agència Reuters. Les seves imatges han estat utilitzades per a diversos documentals sobre el conflicte israelianopalestí, però 5 càmeres trencades és el primer documental que dirigeix, el qual va estar nominat a l’Oscar al millor documental l’any 2012.

Guy Davidi va néixer a Jaffa (Israel) en una família jueva. És documentalista i professor de cinema. Ha dirigit, muntat i gravat pel·lícules des dels 16 anys, però el seu debut en el món del llargmetratge va ser amb Interrupted Streams (2010), estrenada al Festival Internacional de Cinema de Jerusalem. Viu a Tel-Aviv.

Amb 5 càmeres trencades han aconseguit aquests premis:

  • IDFA - Premi Especial del Jurat i Premi del Públic. Holanda, 2011
  • Sundance Film Festival - Millor Director de Documental. EUA, 2012.
  • Sheffield Doc Fest - Premi del Públic. Regne Unit, 2012.
  • Jerusalem Film Festival - Millor Llargmetratge Documental. Israel, 2012.
  • Premis Oscar - Nominació millor documental, 2013 
  • Mostra de Cinema i Drets Humans - Premi del Jurat Jove. Saragossa, 2013
Tony Gatlif
director d’Indignados
Michel Dahmani és el nom real de Toni Gatlif. Va néixer a Algèria l’any 1948, però l’any 1960, arran de la Guerra de la Independència, es va traslladar a París. Director, músic, guionista, productor i actor, la majoria de les seves pel·lícules exploren la cultura i la cosmovisió del poble gitano.

En la seva carrera ha estat reconegut amb diverses guardons, entre els quals hi ha la Palma d’Or al Festival Internacional de Cinema de Canes a la millor direcció per Exils (2005) i dos Premis César per les seves composicions musicals a les pel·lícules Vengo (2000) i Gadjo dilo (1997).

La seva filmografia com a director és força extensa. El seu veritable debut com a director va ser a la pel·lícula Les princes, en què mostra els conflictes que enfronten els gitanos que emigren a París.

Atiq Rahimi
director de La piedra de la paciencia

Escriptor i director afganès, va néixer a Kabul l’any 1962. Es va educar al liceu francoafganès de Kabul i va estudiar Literatura a la Universitat d’aquesta mateixa ciutat,.

El 1984 la guerra el va obligar a refugiar-se al Pakistan, des d’on va demanar i obtenir asil polític a França. Es va doctorar en Comunicació Audiovisual a la Sorbona. Va produir set documentals i diversos anuncis per a la televisió francesa. Als anys 90 va començar a escriure seriosament i l’any 2000 va publicar la seva primera novel·la, Tierra y cenizas, que va esdevenir un èxit de vendes tant a Europa com a Sud-amèrica i que ell mateix va adaptar al cinema i amb la qual va rebre el Premi a una Certa Mirada al Festival de Canes 2004. El 2008 va guanyar el prestigiós premi Goncourt amb el seu quart llibre, La piedra de la paciencia, el segon que ell mateix dirigeix en la versió cinematogràfica. Rahimi va tornar a l’Afganistan, on va ajudar nous directors i guionistes, i va crear la primera telenovel·la afganesa.
Haifaa Al-Mansour
directora i guionista de La bicicleta verde (‘Wadjda’)

És la vuitena dels dotze fills del poeta Abdul Rahman Mansour, que la va introduir a les pel·lícules de vídeo, ja que a l’Aràbia Saudita no hi ha cinemes. Es va llicenciar en Literatura a la Universitat Americana del Caire i més tard va estudiar a l’escola de cinema de Sidney (Austràlia). Va començar la seva carrera cinematogràfica amb tres curtmetratges: Who?, The Bitter Journey i The Only Way Out, i amb aquest últim va guanyar premis als Emirats Àrabs Units i a Holanda. Va continuar amb el documental Women Without Shadows (2005), sobre les vides ocultes de les dones al Golf Pèrsic, que s’ha vist en diversos festivals internacionals.

La bicicleta verde, que va escriure i dirigir, es va estrenar al Festival de Cinema de Venècia 2012 i és el primer llargmetratge rodat íntegrament a l’Aràbia Saudita. Actualment, el nom d’aquesta directora significa tota una revolució a l'Aràbia Saudita. És la primera directora de cinema nascuda en aquest país que roda un llargmetratge.
Rémi Bezançon i Jean-Christophe Liei
directors de Zarafa
Rémi Bezançon és director de cinema i guionista francès, nascut el 1971 a París. Va estudiar a l’Escola Superior de Realització Audiovisual (ESRA) de París i a l’Escola del Louvre. Va començar amb curtmetratges: Little Italie(1997), Vikings (2001) i Paraboles (2003). El seu primer llargmetratge va ser Ma vie en l’aire (2005). Posteriorment va conèixer l’èxit amb Le premier jour du reste de ta vie (2008), amb 3 nominacions als Premis César 2009. El 2011 va dirigir Un heureux événement, una adaptació de la novel·la d’Eliette Abecassis, amb Louise Bourgoin, Pio Marmaï i Josiane Balasko. La banda sonora d’aquesta pel·lícula, com la de les anteriors, és de Sinclair. El 2012 va dirigir Zarafa, juntament amb Jean-Christophe Liei, que de moment ha tingut tres nominacions.
Jean-Christophe Liei ha treballat en l’animació de diversos lllargmetratges de Disney: va participar en la creació del disseny d’El geperut de Notre Dame i va fer d’assistent d’animador per als personatges d’Hèrcules i Tarzan. El 2003 va participar en la realització de la pel·lícula d’animació francesa Bienvenidos a Belleville, principalment com a animador supervisor per als personatges de Les Tres Bessones. Després de diverses feines i col·laboracions va tornar als dibuixos animats francesos per a Kirikú i les bèsties salvatges (2005) i després com a supervisor d’animació a Nocturna (2007). El 2009 va dirigir la seva primera pel·lícula, el curtmetratge L’Homme à la Gordini, que també va escriure i en què va treballar com a animador, i va estar nominada als premis César 2011 com a millor pel·lícula d’animació. Posteriorment va codirigir, juntament amb Bezançon, la pel·lícula d’animació Zarafa.
Kim Longinotto i Ziba Mir-Hosseini
directores de Divorce Iranian Style

Kim Longinotto (1952). De pare italià i mare gal·lesa, és una directora britànica de cinema documental coneguda per fer pel·lícules sobre la difícil situació de les dones víctimes d’opressió o discriminació. Va estudiar càmera i direcció a la National Film and Television School de Beaconsfield (Anglaterra). Mentre estudiava, va fer un documental sobre l’internat en què havia estat de petita i que es va projectar al Festival de Cinema de Londres; des de llavors ha continuat com a prolífica cineasta de documentals. És una cineasta observacional. El cinema observacional, també conegut com a cinema directe, cinema lliure; en general exclou certes tècniques documentals com la planificació avançada, la posada en escena, la narració, la il·luminació, la recreació i l’entrevista.

Amb Divorce Iranian Style (1998) va aconseguir 5 premis i 1 nominació.
Ziba Mir-Hosseini (1952). Antropòloga jurídica d'origen iranià, especialitzada en la llei islàmica, el gènere i el desenvolupament. Es va llicenciar en Sociologia a la Universitat de Teheran el 1974 i va completar el seu doctorat en Antropologia Social el 1980 a la Universitat de Cambridge. És autora de diversos llibres sobre l'Islam, el sexe i la família. També ha dirigit dos documentals: Runaway(2001) i Divorce Iranian Style (1998), amb 5 premis i 2 nominacions. El 2000 va ser membre del jurat del Festival Internacional de Cinema de San Francisco i membre del jurat del Festival Internacional de Cinema Documental de Drets Humans.

El 2003 va ser membre del jurat del premi DOEN d'Amnistia Internacional a la millor pel·lícula sobre drets humans, Festival Internacional de Cinema Documental d'Amsterdam (IDFA ).
Mohamed Al-Daradji
director de Son of Babylon

Va néixer a Bagdad (Iraq) l’any 1978, on va estudiar direcció teatral i el 1995 va fugir a Holanda després de l’assassinat del seu cosí. Allà es va especialitzar com a càmera. Més tard es va graduar en estudis cinematogràfics per la Universitat de Leeds (Anglaterra). Ha fet diversos curtmetratges i alguns vídeos comercials. Ahlaam és la seva primera pel·lícula. Alguns dels seus curts són: The Bulldozer (2002), Skinny (2003), The war (2003), Chicken Soup (2004), Match report (2004) i The Actors (2004).

Ha rebut 13 premis i 4 nominacions per les seves obres, 9 i 4 dels quals, respectivament, per la pel·lícula Son of Babylon: Premi Amnistia Internacional i Premi per la Pau al Festival de Berlín; Premi de la Secció Oficial als festivals de Sundance i de Karlovy Vary; Premi Giraldillo de Oro - Millor Pel·lícula al Festival de Sevilla, etc.
Namir Abdel Messeeh
director de La Vierge, les Coptes et Moi

Nascut el 1974, Namir Abdel Messeeh va créixer a França en una família copta (cristians egipcis). Després de llicenciar-se amb un màster en Cinematografia a la Universitat de París VII, va seguir estudiant a l'escola de cinema La Femis. La seva filmografia consta d’un curtmetratge i dos documentals:

2004 Quelque chose de mal (curtmetratge)
2006 Toi, Waguih (documental)
2012 La Vierge, les Coptes et moi (documental), amb el qual va guanyar el tercer premi al Festival de Cinema Internacional de Berlín 2012 i 2 nominacions en altres premis.
Ibrahim El-Batout
director de Hawi

Ibrahim El-Batout va néixer el 1963 a Portsaid (Egipte). Es va graduar a la Universitat Americana del Caire el 1985, en l’especialitat de Física. L'enamorament de Batout amb la càmera es va iniciar a la Video Cairo Production House, una agència que ofereix serveis per a emissores de televisió estrangeres. Allà va treballar com a enginyer de so. Poc després va començar a experimentar amb el cinema i a aprendre les habilitats de càmeres, editors i directors. Més tard, va treballar durant un any en un canal de televisió britànic a Xipre. Des d'aleshores ha treballat com a director, productor i càmera, capturant històries sobretot sobre la pèrdua humana, el patiment, i el desplaçament, i també ha dirigit nombrosos documentals per a canals internacionals de televisió. El treball documental d’El-Batout ha rebut nombrosos premis internacionals, com ara el Premi Axel Springer a Alemanya (1994 i 2000) i el cobejat premi d’ECHO Direct Marketing Association (1996). Cap a principis de 2004, El-Batout va entrar al món de la ficció per fer el llargmetratge Íthaki (2005). El seu segon llargmetratge, Ein Shams (‘Eye of the Sun’) (2008), ha guanyat la Golden Bull, el màxim guardó al 54è Festival de Cinema de Taormina, 2008. El 2010, el seu tercer llargmetratge Hawi, va guanyar el premi a la millor pel·lícula àrab al segon Doha Tribeca Film Festival, i es va estrenar internacionalment al 40è Festival Internacional de Cinema de Rotterdam, a principis del 2011.
Gillo Pontecorvo
director de La battaglia di Algeri

Gilberto Pontecorvo (1919-2006) va néixer a Itàlia en una família jueva. Es va traslladar a França el 1938 per fugir de les lleis racials feixistes d'Itàlia. Finalment va tornar a Itàlia i va dirigir una brigada de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra, va estudiar química i va treballar com a periodista abans d'esdevenir director de cinema.
De
jove, era un jugador de tennis que competia en tornejos per tot Europa, i això li va proporcionar la primera oportunitat de viatjar fora de la seva Itàlia natal.
Va ser membre de diferents jurats: al Festival Internacional de Cinema de Berlín el 1991, al Festival de Cinema de Venècia el 1980 i al Festival de Cinema de Venècia el 1982.
Tot i que va fer menys de 20 pel·lícules, és considerat com un dels més grans directors d'Itàlia, conegut sobretot per pel·lícules com La battaglia di Algeri (‘La Batalla d’Alger’) i per la recreació de la mort de Carrero Blanco a Operación Ogro. Fou nominat als Oscar de 1969 en l’apartat de millor director i el mateix any guanyà el Lleó d’Or al Festival Internacional de Cinema de Venècia per La battaglia di Algeri. L’any 2000 va rebre el premi Piertro Blanchi al Festival de Cinema de Venècia. A més de director, va ser també ajudant de direcció i actor.
Moustapha Akkad
director d’El león del desierto

Moustapha Akkad (1930-2005) va néixer a Aleppo (Síria) el 1930. Va estudiar arts teatrals als EUA i va començar la seva vida professional a la televisió, on va realitzar una biografia sobre els diferents grups ètnics als EUA. El 1976 va dirigir i produir el seu primer llargmetratge, The Message (‘Mahoma, el mensajero de Dios’), sobre el naixement de l'Islam, protagonitzat per Anthony Quinn i Irene Papas. Aquell mateix any també va dirigir i produir Rísàla, ar-.

El 1978 va ajudar en la producció de Halloween, la primera d’una sèrie de pel·lícules populars de terror en què Akkad va participar com a productor executiu, i això el va convertir en un personatge conegut a la indústria de Hollywood.

El 1981 va dirigir un altre gran projecte seu, El león del desierto, novament amb Anthony Quinn i Irene Papas. Avui aquesta pel·lícula és aclamada per la crítica, després d’haver rebut inicialment una publicitat negativa a Occident pel fet d’haver estat finançada parcialment per Moa'amer al-Gaddafi, expresident de Líbia.
Anaïs Barbeau-Lavalette
directora d’Inch’Allah

Anaïs Barbeau-Lavallette és una cineasta del Quebec nascuda l’any 1979, filla de la cineasta Manon Barbeau i del director de fotografia Philippe Lavalette.

Després d’estudiar Imatge i So a Mont-real, quan tenia 20 anys va anar a Palestina per primer cop i va ser testimoni de l’assassinat d’un nen a mans d’un soldat. Aquest fet la va decidir a traslladar-se una temporada a Palestina per conèixer el conflicte a fons. Així va néixer la seva primera pel·lícula, Si j’avais un chapeau, que dóna veu als nens del Quebec Després d’uns quants documentals més, l’any 2007 va dirigir el seu primer film de ficció, Le ring, molt ben rebut per la crítica. Amb Inch’allah (2012), segona ficció de la seva carrera, ha tornat als escenaris del conflicte araboisraelià, i ha tingut 3 premis (2 dels quals al Festival Internacional de Cinema de Berlín) i 2 nominacions.




Alexandre Arcady
director de Lo que el día debe a la noche

Actor i director de cinema francès, nascut a Algèria el 1947 amb el nom d’Arcady Egry. Pare del també director francès Alexandre Aja.

Tenia 15 anys quan va marxar d’Algèria cap a França, a causa de la independència. Com a cineasta, buscarà retratar aquest exili i la comunitat jueva de la qual prové a Le Grand Carnaval (1983) i Là-bas... mon pays (1989). Als 22 anys va començar una carrera com a actor i més endavant fou director del teatre d Suresnes. S’inicià en el cinema com a productor de la primera pel·lícula de la seva dona Diane Kurys, Diabolo menthe (2008). Un any després passà a la direcció amb The coup de sirocco, el seu primer llargmetratge, molt autobiogràfic. Després d’una sèrie de pel·lícules de to més aviat lleuger, va rodar un llargmetratge més fosc: Comme les cinc doigts de la main (2009 ). Després canvià de registre de manera significativa i adaptà el best- seller de Yasmina Khadra Ce que le jour doit à la nuit ( 2012 ), una història d’amor que té lloc a Algèria als anys 30, enmig dels conflictes que assoten el país.
Sylvain Estibal
director d’Un cerdo en Gaza
Sylvain Estibal va néixer a l’Uruguai l’any 1967. Periodista, novel·lista i director francès, és autor de diversos llibres sobre el desert, entre els quals hi ha la seva primera novel·la Le dernier vol de Lancaster, sobre els últims dies de vida del pilot Bill Lancaster, publicada el 2003 i que el 2009 va adaptar al cinema Karin Dridi.

El 2011 va dirigir la seva primera pel·lícula, que també va escriure, Un cerdo en Gaza, una comèdia sobre les desventures d'un pescador palestí que misteriosament es troba un porc a la seva xarxa i fa tot el possible per vendre’l. Amb aquesta pel·lícula va guanyar un César el 2012 , a més d’un altre premi i una nominació al Festival Internacional de Cinema de Tokio el 2011.



 

 

 
Disseny i manteniment web: Xavier Bachs