SINOPSI

Joe Gillis jau mort flotant en una piscina d'una luxosa residència de Los Angeles. A partir que la policia descobreix el seu cadàver, el mateix Joe relata els fets que l’han portat a aquest tràgic desenllaç. L'inici de la història es remunta a la primera trobada entre Joe, un jove guionista, i Norma Desmond, un mite del cinema mut que es troba allunyada del cinema per la irrupció del sonor. Joe persuadeix Norma perquè retorni davant de les càmeres i d'aquesta forma rememorar l'esplendor dels seus anys daurats. L'objectiu de Joe és obtenir notorietat com a guionista, però els estudis no aproven la tornada de Norma als platós.

cinearchivo.com

CRÍTICA

Ens trobem amb una de les dues radiografies, juntament amb Fedora (1978), que Billy Wilder va realitzar sobre l'univers cinematogràfic en particular, i de la fama per extensió. […]

Billy Wilder, més conegut per la seva faceta còmica, ens presenta aquesta pel·lícula negra i desoladora, on té cabuda l'humor, però és un humor que cau a gotes, gotes d'àcid sulfúric, que més que provocar un somriure, el congelen.

Que per ser un director considerat com un clar exponent de la narració clàssica per excel·lència, en aquesta pel·lícula es pren certes llibertats narratives poc freqüents en el seu cinema, la pel·lícula comença pel final, en la qual veiem un mort a la piscina (una de les escenes memorables del film) [...], a partir de llavors la pel·lícula avança en un llarg flash back; però la gosadia no acaba aquí, el narrador omnipresent resulta ser... el mateix mort, un mort viu, fet que contrasta amb els protagonistes de la pel·lícula, morts en vida. Tot i que si per alguna cosa destaca la pel·lícula és pels seus nombrosos contrastos, el principal: la relació entre realitat i ficció.

La pel·lícula permet nombroses lectures, la més òbvia és la crítica que realitza al món del cinema, tan donat a la creació d'estrelles, i poc després oblidar-les. En aquest cas fa especial èmfasi en les estrelles del cinema mut que van ser oblidades i deixades de banda (molt poques van saber o van poder adaptar-se), quan el cinema sonor va irrompre.

Aquesta crítica crua i desesperançada, on la mansió amb aspecte abandonat representa el símbol cruel de la decadència i l'oblit, es pot deure al fet que Billy Wilder va començar la seva carrera com a guionista durant l'època del cinema mut, i encara que va poder adaptar-se al cinema sonor, i molt bé, sempre va guardar cert respecte i enyorança cap a l'època muda, el seu caràcter europeu (mai es va arribar a integrar en la "filosofia" o manera de pensar americana, sempre esperançadora i una mica ingènua) carregat d'ironia, quan no de directe sarcasme, va fer la resta.

La figura de la diva egocèntrica i narcisista també està excel·lentment desenvolupada, recolzada tant en l'extraordinari guió com per la, fins i tot més extraordinària, actuació de Gloria Swanson, increïblement expressiva i gesticuladora, com bona actriu muda, que dóna gran envergadura a la seva interpretació.

La mitomania rep aquí un dur revés, ja que s'associa amb la bogeria (el final de Norma) i amb el servilisme deshumanitzat i esclavista voluntari que representa Erich von Stroheim, antic director i marit de Norma Desmond, evolucionat fins al paper de servil i ultraprotector criat.

L'anàlisi psicològica dels personatges és excel·lent, la relació de Joe (amb una interpretació continguda i sòbria que contrasta amb la voluntàriament exagerada de Glòria Swanson) amb Norma i l’equació necessitat / dependència / vampirisme / seguretat / ambició crea la situació perfecta perquè el personatge necessiti escapar-se de la seva situació, així la introducció de Betty no resulta gratuïta o artificiosa, ja que representa tot el contrari: il·lusió / esperança / alegria / risc, d'aquí el dilema interior que pateix el personatge, ja que ha de decidir entre una aposta segura i ambiciosa, i una altra arriscada però il·lusionant.

El film, més enllà de la genialitat narrativa i interpretativa, guarda escenes de gran força cinematogràfica (potser el "punt feble" de Billy Wilder era que gairebé sempre donava més importància, o mimava més, la paraula que la pròpia imatge), com la ja esmentada escena inicial amb el mort a la piscina, tot i que si hi ha una escena inoblidable és la final, amb Norma Desmond baixant les escales, per ser detinguda per la policia, enmig dels nombrosos focus periodístics i les càmeres de la televisió, com si fos l'estrella que mai va deixar de ser en el seu cap embogit, davant l'emocionada mirada del seu protector i admirador criat Max. I és que en la seva crítica al món del cinema, Wilder realitza la pel·lícula amb el llenguatge més purament cinematogràfic de totes les que ha filmat.

La relació entre realitat i ficció que planteja la pel·lícula es veu enriquida amb els nombrosos gestos de complicitat o homenatges que podem comprovar: la visita a Cecil B. DeMille als autèntics estudis de la Paramount en ple rodatge real de Sanson y Dalila (DeMille havia dirigit Gloria Swanson diverses vegades en l'època del cinema mut); els amics de Norma, anomenats maliciosament "figures de cera", són actors que van ser oblidats i deixats de banda quan va aparèixer el cinema sonor, entre els quals destaca la presència de Buster Keaton; la pel·lícula que veuen al saló de la mansió és una pel·lícula real inacabada, La reina Nelly (1928), interpretada per Gloria Swanson i dirigida pel mateix Erich von Stroheim (director de l'obra mestra Avaricia (1923), així com la utilització de reporters reals en l'escena final i molts altres detalls més que dificulten la delimitació de les fronteres de la realitat amb la ficció. [...]

Raúl Ruiz_alohacriticon.com