SINOPSI

A la França de 1916, durant la Primera Guerra Mundial, el general Boulard ordena la captura d'una inexpugnable posició alemanya i encarrega aquesta tasca a l'ambiciós general Mireau. Aquest, al seu torn, ordena al coronel Dax que encapçali l'atac. Uns problemes de logística que desaprofiten el resultat provocaran un conflicte intern dins de les milícies gales que acabaran amb un consell de guerra. 

CRÍTICA 

Creme de la creme 

Probablement la millor pel·lícula de Stanley Kubrick, o el que és el mateix, una de les millors pel·lícules de la història del cinema, una obra mestra en majúscules. La pel·lícula en termes globals és excel·lent, amb un acabat perfecte; aquesta fortalesa es basa en un guió portentós tret de la novel·la de Hannes Staudinger i que Kubrick juntament amb Jim Thompson saben convertir en un producte àcid, creïble i cinematogràfic. Una direcció per fi perfecta, després dels aprenentatges in crescendo de Kubrick en les seves anteriors pel·lícules, i uns actors d'un nivell altíssim, secundaris inclosos, destacant George McReady, inoblidable en Gilda o Veracruz i aquí de general Mireau, que li surt brodat. Destaca especialment Adolphe Menjou (Ha nacido una estrella, Adiós a las armas) de general Boulard, que fa el paper de la seva vida sortint-se de la pantalla. Kirk Douglas, encara que no fa la millor interpretació de la seva vida, també està magnífic i sobretot va posar els ulls en Kubrick, a qui cridaria anys després per rescatar el seu Espartaco que estava en problemes.

 
Malgrat tenir millor acollida que Atraco perfecto (per cert, amb el productor de nou James Harris apostant de nou per Kubrick, moltes gràcies senyor Harris) Senderos de gloria no va tenir un gran reconeixement, no parlem ja dels Oscar per als quals aquesta pel·lícula no existia, i a Europa (a excepció de França, on va estar prohibida molts anys), en canvi, va ser rebuda bastant bé, sobretot al Regne Unit i Itàlia. 

S'ha dit que és un drama més antimilitarista que antibèl·lic, però crec que encara va més enllà, és una crítica contra les societats jeràrquiques fossilitzades, on el clientelisme, la influència, a més de llepaculs, cafres i altra fauna social, viuen còmodament instal·lats en la seva gàbia de vidre llepant les sabates del seu senyor que està sempre en un esglaó per damunt. En realitat no és una critica contra els que són al cim, que fan el que s'espera d'ells,: mentir i mantenir-se en el poder costi el que costi, sinó als que ho permeten, als legitimadors, a tot aquest nivell intermedi que viu entre els que manen i els que obeeixen, que permeten que els primers manin i ordenen que els segons obeeixin. Per això a Dux se l’intenta comprar com es fa amb altres que també són entre nosaltres i no només a França el 1916. La justícia, si ja és difícil en qualsevol societat moderna, no diguem ja en temps de guerra, que es converteix en una quimera total.

 
El coronel Dax (Kirk Douglas) creu en el sistema i lluita, participant-hi per salvar la vida dels seus homes, però va comprovant a poc a poc com només qui mana té dret a decidir què és cert i què és veritat.

 
El final de la pel·lícula amb la futura dona de Kubrick té la grandesa de demostrar que la música i certes melodies transmeten sentiments encara que no entenguem la lletra i que els qui pateixen independentment de la seva nacionalitat, edat, religió o sexe, s'entenen en la seva desgràcia i en la seva amargor, igual que els passa als opulents entre ells. 

Vircenguetorix_filaffinity