SINOPSI

A finals del segle XVIII, a la localitat d'Avairon es localitza un nen d'onze anys que des del seu naixement havia viscut en estat salvatge gairebé sense contacte amb el món civilitzat. Batejat com “el nen salvatge”, és conduït a un centre educatiu per a sordmuts entenent que ha perdut la capacitat auditiva i de parla. Contravenint les indicacions del doctor Pinel, una de les màximes autoritats mèdiques de la comarca francesa, el seu homòleg el doctor Tirad entén que el petit ha de ser educat com si es tractés d'una persona amb les seves capacitats funcionals i intel·lectuals encara per desenvolupar. A aquest efecte, el doctor Tirad opta per emportar-se’l a casa seva i amb l'ajut de la seva serventa, la senyora Guérin, emprèn un llarg procés d'educació que obté els seus fruits.

CRÍTICA 

Basat en un fet real. L'any 1798 un noi (Jean-Pierre Cargol) de comportament salvatge apareix al bosc d'una petita localitat francesa. Des de París el doctor Jean Itard (François Truffaut) s'interessarà en el cas i s’ocuparà de la seva educació per integrar-lo socialment. 
 
La varietat temàtica i formal que François Truffaut recorre al llarg de la seva filmografia, es veu corroborada a El pequeño salvaje, un film singular en la seva carrera, que basant-se en fets reals ocorreguts a finals del segle XVIII, proposa l'eterna pregunta sobre el comportament de l'home: es neix o bé es fa? 

Al bosc al costat d'un petit poble francès, els pagesos van trobar un nen de dotze anys que havia sobreviscut miraculosament en estat salvatge durant aquest temps, en ser abandonat allà quan va néixer. 
 
Unes primeres observacions apunten cap a una irreversible falta d'intel·ligència i una absència sensorial. Una situació que col·locaria el noi al costat de l'escala dels animals amb els quals havia conviscut. Un dels professors que analitzen el noi discreparà d'aquesta teoria, i dedicarà el seu treball a fer que l’“enfant sauvage” aprengui als dotze anys el que els altres nens comencen a aprendre des del seu naixement. 

Interessant especulació sobre la teoria ambientalista, això és, naixem amb un cert potencial intel·lectual, que es desenvoluparà d'una o una altra forma depenent de l'educació i l'entorn en què haguem crescut. 

En aquest cas, el film sembla postular que la teoria, en principi, funciona, però el final acabarà sense aclarir fins a quin punt. Els estímuls rebuts en els primers anys de la vida deixaran una empremta inesborrable que condicionarà el desenvolupament posterior? 

El film, formalment clàssic, i tot i que en el seu format d'època pugui semblar, com hem dit, singular, no ho és tant en el seu plantejament semàntic, la seva temàtica entroncaria directament –encara que aquí portada al límit– amb les infàncies problemàtiques de Los 400 golpes i la saga d'Antoine Doinel, així com, posteriorment, en la versió, diguem-ne, contemporània a La piel dura. En la ment de Truffaut, almenys en part, sí que semblen persistir els seus fantasmes infantils. 

Ángel Lapresta_alohacriticon.com