SINOPSI

Fredrik Egerman és un advocat que viu un matrimoni platònic amb Anne, la seva virginal dona. Henrik, fill d'un matrimoni anterior, persegueix Petra, la donzella de la família. Una actriu anomenada Desirée, antiga amant de Fredrik, és a la ciutat i ell la visita. Ara ella té un nou amant, el comte Malcolm, casat amb Charlotte. Tots estan convidats a celebrar una festa durant un cap de setmana a la propietat de la mare de Desirée. Charlotte intenta seduir Fredrik per venjar-se de Desirée. Anne, la dona de Fredrik, s'adona que Henrik l'atrau molt...

CRÍTICA

Amb aquesta deliciosa pel·lícula de 1955, molt allunyada dels caràcters que després seran freqüents en el cinema d'aquest director suec i dels tòpics sobre la seva densitat o inaguantable pesadesa, Ingmar Bergman va aconseguir per primera vegada el reconeixement internacional i la crítica especialitzada va girar la vista cap al cinema que s'estava desenvolupant al nord d'Europa, fins aleshores només recordat per ser el bressol d'actrius com Greta Garbo o Ingrid Bergman, directors com Dreyer o pel·lícules com l'exòtica La carreta fantasma , de 1927. 

Aquesta anomalia fílmica en la carrera de Bergman s'explica difícilment. Ell mateix assegura en les entrevistes que no té talent per rodar comèdies, i en vista dels resultats d'algunes de les seves pel·lícules pretesament còmiques, sembla que té raó. No obstant això, sí que va descobrir una troballa que li va permetre rodar pel·lícules “lleugeres” d'èxit, com Tres mujeres (1952), Una lección de amor (1954) o aquestes Sonrisas de una noche de verano . I la troballa es fonamenta en una premissa a priori senzilla, la col·locació com a protagonista d'una parella composta per home i dona de mitjana edat l'entreteniment dels quals és criticar-se mútuament, turmentar-se de manera enginyosa en privat o en públic dins d'un ambient sofisticat. Per això, igual que Woody Allen, admirador confés de Bergman i autor de pel·lícules que inclouen explícits homenatges, plagis amb prou feines encoberts si no escenes senceres reconegudes i que segueix aquesta premissa bergmaniana a ulls clucs traslladant els ambients aristocràtics suecs a l'”aristocràcia” cultural novaiorquesa, Bergman utilitza actors fetitxe, com Gunnar Björnstrand i Eva Dahlbeck, que interpreten meravellosament els seus papers en aquesta i altres cintes del director suec. 

A Sonrisas de una noche de verano Bergman parteix de la base del clàssic de Shakespeare traduïda en una comèdia vuitcentista d'argument moral. Björnstrand interpreta un home acomodat de mitjana edat casat amb una dona més jove que no és indiferent al seu fill, un jove nascut d'un matrimoni anterior i que estudia, almenys això sembla, per a pastor, però que no vacil·la a fer pessics a la bonica criada, la sensual Harriett Andersson. Per la seva part, Dahlbeck representa una actriu madura, mig amant de l'home ric. Tots dos són vanitosos, orgullosos, arrogants, i no han trobat en les seves actuals relacions la màgia que faci oblidar el seu antic amor ni tampoc res que eviti les seves frustracions. Un vi afrodisíac i el solstici d'estiu es conjuren perquè els veritables sentiments dels personatges surtin a la llum i cada ovella torni amb la seva parella. 

Aquesta visió complaent i frívola de la burgesia, pròpia de les primeres cintes de Bergman, no trigarà a ser devastadorament criticada pel mateix director, fins a acarnissar-s'hi a Secretos de un matrimonio o a Fanny y Alexander . Woody Allen deu molt a Bergman, i sobretot a aquesta pel·lícula, absolutament recomanable per a seguidors de l'excèntric director novaiorquès, de la qual va partir per a la seva Comedia sexual de una noche de verano.

39escalones.wordpress.com