CRÍTICA
Encara que és una dada rigorosament certa (contrastable en qualsevol enciclopèdia de cinema que es vulgui, i sense cap marge per a l'error), resulta realment inversemblant, o, almenys, molt difícil d'admetre, que La noche del cazador fos (de fet, hagi estat) la primera i única pel·lícula que va dirigir aquest genial intèrpret que va ser Sir Xerris Laughton. A la vista dels resultats, el que sí queda meridianament clar és que Laughton devia decidir que aquest enorme talent que, com a actor, va dosificar minuciosament (encara que amb un immens malbaratament) en un bon grapat de pel·lícules, el condensaria, com a director, en una sola: l'exuberància de la fragància que exhala aquest autèntic “flascó de perfum” és, senzillament, aclaparadora. La noche del cazador és una pel·lícula enormement cridanera, curiosa: desassossegant per l'halo que desprèn de neguit i terbolesa (malgrat la brillantor que genera el contrast de la seva imatge, d'un blanc i negre “metàl·lic” que gairebé fa mal als ulls...); inquietant pel seu retrat descarnat de la maldat en estat pur (el reverend Powell no és dolent, és el mal: arriba a angoixar que no hi hagi un mínim marge d'escapatòria, una escletxa de redempció...); desconcertant per la seva estructura narrativa, d'un intens minimalisme (les seqüències són curtes i es resolen en plànols tallants, afilats –la qual cosa redunda en un metratge final curt–) però, paradoxalment, esquitxat de manera constant per digressions que arriben a resultar gairebé estrambòtiques. Per tot això, més enllà de les seves qualitats cinematogràfiques, resulta evident que és molt difícil buscar un referent, un film precedent amb el qual es pugui emparentar, tals són els seus nombrosos trets d'originalitat genuïna.
Però, més enllà d'això, La noche del cazador és una autèntica obra mestra. Una fita possiblement inigualada en l'àmbit del film-noir i una de les millors pel·lícules de la història del cinema, en general. No només és l'impacte visual que provoca, molt fort, i ple de connotacions d'un expressionisme gairebé manierista (la composició de llums i ombres en la immensa majoria dels seus plans resulta esglaiadora); és també la seva càrrega vidriòlica, la seva capacitat per espantar (aquest sí que és un autèntic film de terror, sense que al llarg de tot el seu metratge es vessi una sola gota de sang) a força de mostrar-nos el mal humà quintaessenciat i fet carn en la figura del seu protagonista, el reverend Harry Powell, un “religiós” (?) a qui dóna vida un Robert Mitchum en estat de gràcia (possiblement, tocat per la mateixa vareta màgica amb què el film sembla acariciat en tots els seus vessants): la seva interpretació és superba i atrapa la perversa idiosincràsia del seu personatge amb tal força que es fa molt complicat concebre quin altre actor podria haver despatxat l'obstinació amb semblants dosis de solvència. Al seu voltant, tots els altres personatges s'empetiteixen, sense que això redundi en detriment de la qualitat del film, més aviat al contrari: aquesta ha de ser la conseqüència natural del poder desplegat per la maldat humana, conforme a la tesi que la història ens planteja.
Veure La nit del caçador sempre constitueix una experiència impagable. Si ja s'ha vist amb anterioritat, sempre hi ha un nou matís que sorprèn, un detall que torna a captivar. En cas contrari, hom sembla assistir a una espècie de revelació i obté la sensació d'haver saldat un vell deute del qual ni tan sols es coneixia l'existència... I, sempre, en qualsevol de les circumstàncies, et provoca un nus a l'estómac, un sobresalt, una estranya inquietud: aquesta, la de remoure't l'esperit, és la palanca que impulsa aquesta pel·lícula al territori reservat a les grans obres mestres; allí, per a sempre, Sir Charles...
Manuel Márquez (labutaca.net )
10 films imprescindibles del gènere fantàstic (per ordre cronològic)
1922- Nosferatu ( Nosferatu, eine Symphonie des Grauens). Dir: Friedrich Wilhelm Murnau
1932- La parada de los monstruos (Freaks). Dir: Tod Browning
1933- King Kong (King Kong ). Dir: Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack
1935- La novia de Frankenstein ( The bride of Frankenstein). Dir: James Whale
1942- La mujer pantera (Cat people). Dir. Jacques Torneur
1953- Cuentos de la luna pálida tras la lluvia de agosto ( Ugetsu monogatari) . Dir: Kenji Mizoguchi
1957- El increíble hombre menguante ( The incredible shrinking man ) Dir: Jack Arnold
1966 - Drácula, príncipe de las tinieblas (Dracula: Prince of Darkness, 1960) Dir: Terence Fisher 1968 - 2001: Una odisea del espacio ( 2001: A Space Odyssey). Dir: Stanley Kubrick
1979- Arrebato Dir: Iván Zulueta
EL DIRECTOR, Charles Laughton
Neix a Scarborough, Yorkshire, Regne Unit, sent el primogènit de Robert i Elizabeth Laughton, hotelers. La seva mare era d'una de família irlandesa i devota catòlica, a causa de la qual cosa Charles i els seus dos germans van ser enviats a estudiar a Stonyhurst, un col·legi jesuïta a Lancashire. Després dels seus estudis, és enviat a treballar com a aprenent a l'Hotel Claridge de Londres, treball que abandona en arribar a l'edat per incorporar-se a files el 1917, durant la I Guerra Mundial. Serveix al Front Occidental, on pateix els efectes dels gasos tòxics. En la postguerra el seu interès pel teatre el duu a participar en companyies per a afeccionats en el seu temps lliure i finalment decideix dedicar-se al teatre professional, després de superar la forta oposició de la seva família. El 1925 es matricula a la Royal Academy of Dramatic Arts, i el 1926 rep la medalla Bancroft com a alumne més destacat, i debuta seguidament amb èxit en l'escena professional. El seu talent, versatilitat i infatigable dedicació al seu treball, així com el seu especial i desmesurat físic, el converteixen en un dels més coneguts actors al Regne Unit i als Estats Units. Es fa famós encarnant Neró en El signo de la cruz de Cecil B. De Mille el 1932 i guanya l'Oscar al millor actor per La vida privada de Enrique VIII, dirigida per Alexander Korda i que explica la vida del monarca anglès. Encarna el jove policia Javert en Los miserables i el capità Bligh en Rebelión a bordo , així com l'emperador Claudio en la inacabada adaptació al cinema de la novel·la de Robert Graves. A la fi dels trenta encarna Quasimodo en Esmeralda la zíngara i el comissari Maigret en El hombre de la Torre Eiffel . En la dècada dels quaranta roda amb Jean Renoir en Esta tierra es mía i amb Alfred Hitchcock en El proceso Paradine . En els anys cinquanta torna als seus orígens i se centra en el teatre, encara que realitza una sèrie de pel·lícules "alimentoses" i només protagonitza soltes bones pel·lícules entre les quals destaquen Testimonio de cargo de Billy Wilder o Espartaco de Stanley Kubrick, on interpreta Graco. Roda a més Tempestad sobre Washington d'Otto Preminger, la seva última pel·lícula. Laughton també va dirigir una única pel·lícula, el thriller psicològic La noche del cazador, amb Robert Mitchum i Shelley Winters. Avui dia és una obra mestra del cinema reconeguda mundialment, però en el moment de l'estrena es fa agafar els dits a taquilla i fou incompresa pel públic. Morí a Califòrnia l'any 1962 a causa d'un càncer. |