CRITICA

Dos herois de carn i ossos enmig d’un entretingut videojoc

Will Smith i Martin Lawrence protagonitzen la quarta aventura d'aquesta fórmula creada per Michael Bay, que va trobar ingredients per funcionar gairebé en pilot automàtic

Els productes d'èxit i d'alt impacte, que es produeixen des de Hollywood per a la seva arribada simultània als cinemes de tot el món, s'asseguren una llarga continuïtat una vegada que apareix alguna fórmula eficaç en condicions de sumar-se al carisma de les seves estrelles. En el cas de Bad boys, el policíac amb tocs de comèdia que Will Smith i Martin Lawrence van posar en marxa el 1995, la recepta va acabar d'elaborar-se a la tercera pel·lícula (Bad boys para siempre, estrenada el 2020), i es perfecciona en aquesta quarta aventura que sembla que no té cap voluntat de tancar definitivament el cicle.
La creació del productor Jerry Bruckheimer i el director Michael Bay, que sempre està ficat en algun cameo per deixar a la vista la seva influència en el producte final, avui se sosté en un clàssic de tota la sèrie (aguerrits i ocurrents detectius en combat frontal contra totes les formes possibles del narcotràfic) i un marc general que a poc a poc comença a assemblar-se força al model Rápidos y furiosos.

En el fons, el que comença a afirmar-se (i en un moment ingressa al terreny de les amenaces i el perill de mort) és la idea de família ampliada, en la qual fills, parents i antics vincles afectius es veuen involucrats en les peripècies dels dos herois, Mike Lowrey (Smith) i Marcus Burnett (Lawrence), oficials de narcòtics de la policia de Miami, ara exposats a una nova condició de pròfugs de la llei per culpa d'un pla diabòlic ordit entre oficines “legals” i el submón del negoci de la droga.

Adil El Arbi i Bilall Fallah, de nou a càrrec de la direcció, encaminen a tota velocitat i amb aquesta estètica nerviosa i tallant pròpia del videoclip un relat que reprèn força del que van fer a Bad Boys para siempre. Reapareixen uns quants personatges, tots molt propers a dos protagonistes que viuen una mena de nou començament en les seves vides. I sobretot un de clau, l’Armando (l'insípid Jacob Scipio), el fill del Mike.

Ara, al seu pare (un Smith sempre carismàtic, però una mica més apagat que de costum) li toca casar-se i al Marcus (Lawrence, en posat de comediant a temps complet) viure una experiència propera a la mort que l'acosta a un personatge decisiu en el passat del duo. A partir d'ell es dispara un conflicte en què cada nova peça d'acció funciona com una fase ascendent més dins d'un videojoc, fins a assolir el punt màxim de complexitat.

El manual d'acció que l'astut Bruckheimer escriu des de fa quatre dècades s'aplica a la perfecció: peripècies gairebé inversemblants, escenaris glamurosos recarregats de neó i sorollosos sons urbans (Miami en la seva esplendor, en aquest cas), malvats de caricatura i herois que transpiren, es riuen cada vegada més de si mateixos, no tenen por del ridícul i són capaços de fer broma al caire del precipici. Bad boys ja funciona com una marca que se les enginya per capturar la nostra mirada i aconseguir que ho oblidem tot després de passar dues hores davant de la pantalla d'un videojoc amb personatges de carn i ossos.