CRITICA

El ressorgiment de Nicolas Cage continua amb aquesta actuació que ja li va valer nominacions als premis Satellite i Globus d'Or. La pel·lícula d'A24 escrita i dirigida pel noruec Borgli va passar per festivals com els de Toronto i Sitges.

El renaixement de Nicolas Cage arriba a un dels seus punts més alts amb la nominació al Globus d'Or 2024 a Millor Actor en Comèdia o Musical per Dream Scenario, una pel·lícula que podria haver sortit de la ment de Charlie Kaufman, Spike Jonze o Michel Gondry, en presentar-se una premissa d'altra banda improbable: un home comú i corrent comença a aparèixer en els somnis de les persones.

La menció a Kaufman no és casual. Com a El ladrón de orquídeas, per la qual havia aconseguit la seva última nominació als Globus d'Or, Cage encarna un home gris i una mica avinagrat, anomenat Paul Matthews, que es guanya la vida fent classes i carrega amb la frustració de no haver arribat més lluny. Una vida que canvia la seva tonalitat quan comença a adonar-se que s'ha tornat una presència recurrent en els somnis aliens.
Al principi són alguns coneguts (una antiga xicota, un alumne) els que afirmen haver-lo vist mentre dormien, però l'assumpte s'enrareix a mesura que li arriben notícies que va aparèixer en somnis dels qui ni tan sols saben qui és i s'assabenten del fenomen una vegada que la seva cara es replica a Internet i als mitjans de comunicació. Els somnis són molt diferents entre si, però el Paul sempre apareix en un rol passiu, com a simple observador de l'escena.

Tot va vent en popa, incloent-hi l'intent d'una empresa publicitària perquè intenti vendre productes aprofitant la seva particularitat onírica, fins que el Paul esdevé una mena de Freddy Krueger que viola i assassina en malsons aliens, generant traumes en alumnes i en un cercle proper que no vol saber res d’ell.

El to de nightmare comedy té certes similituds amb Beau tiene miedo, d'Ari Aster, qui aquí fa de productor. Com Joaquin Phoenix allà, Cage s'inclina per una actuació deadpan, donant al seu Paul una empremta de paio superat per les circumstàncies, però a qui res sembla sorprendre'l gaire.
La pel·lícula del noruec Kristoffer Borgli pendula entre el surrealisme i l’absurd, i desplega una mirada sardònica sobre els usos i costums de l'era digital, la mateixa que enalteix i destrossa persones en un obrir i tancar d'ulls i de la qual Cage, mitjançant mems, es va convertir en símbol.