CRITICA

Natalie Portman i Julianne Moore il·luminen Canes

Todd Haynes pren com excusa la història real de la professora que va tenir una aventura amb un alumne per construir el trencaclosques identitari de Secretos de un escándalo.

Com a bon semiòleg, Todd Haynes, el director de Carol, és incapaç de mirar la realitat sense percebre un cúmul de signes i símbols. Per tant, el seu cinema es constitueix a partir de la superposició de capes (i més capes) de textos procedents de múltiples fonts. Mestre en la negociació entre la baixa i alta cultura, la seva nova pel·lícula, la magnètica Secretos de un escándalo, es podria veure com la trobada impossible entre l'imaginari que va desplegar Ingmar Bergman a Persona i el safareig de les revistes del cor. El film utilitza com a ganxo narratiu la història real de la professora Mary Kay Letourneau, que va ser condemnada a presó per mantenir una aventura sentimental i sexual amb un noi de tretze anys, amb qui després es va casar i va formar una família. No obstant això, aquest material de partida no és suficient per a la curiositat i la voracitat creativa de Haynes, que prefereix els desdoblaments identitaris –cal recordar que va convidar sis actors i actrius a interpretar Bob Dylan a I'm Not There– a les personalitats fixes. La solució la proveeix el guionista Samy Burch, que convida Haynes a situar-se vint anys després de l'escàndol Letourneau, quan l’Elizabeth, una actriu de televisió (Natalie Portman), s'acosta als protagonistes de la història, anomenats Gracie (Julianne Moore) i Joe (Charles Melton), en la seva preparació per a la filmació d'una adaptació fílmica del cas.

En aquest context metafílmic, Portman i Moore s’entreguen en cos i ànima al joc del gat i el ratolí. La complaent Elizabeth (Portman) intenta penetrar per tots els mitjans en l'afable univers de la Gracie (Moore), que ostenta una d'aquestes idíl·liques llars suburbials que Haynes sap convertir en inferns claustrofòbics. De fet, la incursió de l'Elizabeth en la vida de la Gracie i el Joe fa aflorar la cara més tèrbola d'un nucli familiar on la manipulació i la neurosi fan estralls en un pou d'immaduresa. Aquest còctel emocional és servit pel director de Safe a la manera de Douglas Sirk, amb un peu en la sensualitat dels cossos i els escenaris (l'acció transcorre a Savannah, bressol del gòtic americà) i l'altre en el barroquisme escènic (Haynes torna a deixar anar la seva relació gairebé fetitxista amb els miralls, vehicles de l'escissió interior dels seus personatges).

A l'hora de la veritat, quan els personatges de la vampiresca Portman i la sibil·lina Moore s'enfronten cara a cara, la càmera se situa darrere d'un mirall que permet a l'espectador mirar les dues actrius de cara, com passava en algunes de les escenes més icòniques de Persona. La idea és suggerir una dissolució de les identitats. L'actriu (Portman), que es presenta inicialment com una figura servil, es va contaminant de la displicència de la Gracie, mentre que l'exemplar mestressa de casa va mostrant, sota la influència de l'actriu, el seu fons insegur i trencadís. Però res no es manté fix en el joc de màscares de Secretos de un escándalo, una pel·lícula que adopta els codis del melodrama, conquereix un to de noir telenovel·lesc i s'arremolina al voltant d'una banda sonora que incorpora, com a martellejant tonada, les notes que Michel Legrand va compondre per a El mensajero de Joseph Losey. Així, navegant per les aigües de l'estranyament, Haynes torna a demostrar el seu bon ull per a la dissecció del caos identitari que nia en les entranyes de la psique ianqui.