CRITICA

En el seu primer llargmetratge com a directora, Veerle Baetens proposa una adaptació molt literal del llibre de Lise Spit, que explora la tornada dels traumes de la nostra infància

Coneguda pel públic gràcies a la seva carrera com a actriu, i sobretot pel seu inoblidable paper a Alabama Monroe, de Felix Van Groeningen, Veerle Baetens es llança a la direcció amb una adaptació sense concessions de la primera novel·la de Lize Spit, El desglaç (Het Smelt), fenomen de la literatura contemporània flamenca, presentada en preestrena a la secció World Cinema Dramatic del Festival de Sundance. El desglaç presenta el retrat en dos moviments de l'Eva, una jove traumatitzada per un estiu cruel que va acabar amb tota pretensió de felicitat.

La pel·lícula comença amb un accident. L’Eva, una jove solitària i reservada, sobreviu, amb una dependència afectiva vers la seva germana petita que viu amb ella. Quan la seva germana decideix deixar la seva llar per formar una parella, l'Eva trontolla. I veu el retrobament d'habitants del seu poble de la infància com l'oportunitat de resoldre els seus traumes. Perquè l’Eva viu en el passat, passat que se'ns presenta mitjançant flashbacks, en un estiu a les portes de l'adolescència, l'Eva i els seus dos millors amics, en Tim i en Laurens, diran adéu a la infància, i passaran al costat fosc de l'edat adulta.
Ho han viscut tot junts, els estius d'indolència, les classes on s'avorreixen, les famílies on es busquen, i fins i tot la tràgica mort del germà d'un d’ells, però els seus camins se separaran per complet quan l'Eva entengui a costa d’ella que ha de triar el seu camí, ja que no hi ha lloc per a ella al club de nois.

La història progressa en paral·lel entre aquest estiu mortal i la intrigant missió en què s'embarca l’Eva d'adulta, el trajecte cap als llocs del crim, la seva meticulosa preparació del que creiem que serà la seva venjança, o almenys la seva croada per saldar comptes. Amb els nens la crueltat dels quals la va estigmatitzar. També amb els adults el silenci dels quals potser la va destruir encara més. A mesura que s'acosta a la meta, fem amb ella el camí invers, fins al drama que segellarà el seu destí.

Amb El desglaç, Veerle Baetens intenta la complicada rehabilitació d'una víctima que preferim no veure ni escoltar, de les quals no volem veure el dolor insondable de la por de perdre's. Què fem amb les nostres ferides de la infància quan no són solubles en el temps? Podem reconstruir-nos en el silenci quan l'oblit no és una opció? I com escoltar les persones que no parlen? La pel·lícula, que es recolza en una direcció artística acurada, i en l'obstinació sorprenent del seu càsting, sobretot de Charlotte de Bruyne i en la jove Rosa Marchant, s'atreveix a submergir-se en els abismes del malestar de la seva protagonista, sense un semblant fals.