CRITICA

18/02/2023 - BERLINALE 2023: La nova cinta d'İlker Çatak, ambientada en una escola pública, és un captivador drama en què coses aparentment insignificants es converteixen en una bola de neu

Carla Nowak (Leonie Benesch) és una professora jove i prometedora que aconsegueix la seva primera feina. Fa classes de matemàtiques i educació física a alumnes de setè curs a Alemanya. Tot sembla anar sobre rodes, fins que es produeixen una sèrie de petits robatoris dins l'escola, i un dels seus alumnes resulta ser un dels sospitosos, i la Carla, en la seva defensa, decideix investigar pel seu compte. Crea un parany, deixant el portàtil i la cartera amb un parell de bitllets a la sala de professors, i funciona massa bé, ja que aconsegueix gravar amb el portàtil com el braç d'algú s'emporta la cartera. La Sra. Kuhn (Eva Löbau), una de les secretàries del col·legi, es converteix immediatament en sospitosa perquè portava el mateix tipus de camisa el dia del robatori, encara que això no fa més que començar.

El marc d'aquesta pel·lícula és senzill, amb una mecànica narrativa d'un “efecte papallona” que s'encarrega de mantenir els espectadors enganxats. Tot i això, amb la nova cinta, titulada Sala de profesores i projectada a la secció Panorama de la Berlinale d'aquest any, İlker Çatak completa una tasca gens fàcil. La major part de l'èxit d'aquesta pel·lícula és deguda a la gran profunditat amb què el guionista Johannes Duncker i Çatak creen la protagonista. Com més tracta de fer alguna cosa bé, moltes vegades de forma lògica pel que fa als principis pedagògics, més se la posa en el punt de mira i més se la critica. L'altre protagonista, Oskar (el talentós Leonard Stettnisch), que és el fill de la Sra. Kuhn i alumne de la Carla, també passa per una situació semblant.

“El que passa a la sala de professors, es queda a la sala de professors”, va dir la Carla en una entrevista per al diari del col·legi, després que l'escàndol ja hagués esclatat. Semblant al que passa amb Un pequeño mundo de Laura Wandel, a Sala de profesores, Çatak dona forma a un microcosmos molt ben definit que es desenvolupa únicament dins de l'escola. Per ser exactes ens fa veure com de cruel i hipòcrita pot arribar a ser el sistema educatiu en certes ocasions, fins i tot el d'un país democràtic desenvolupat com és Alemanya. A més, en contrast amb aquesta simple narrativa de “papallona”, Çatak tracta de manera molt equilibrada altres problemes que es poden donar dins l'entorn de moltes escoles arreu del món, com ara el respecte a la privadesa, la discriminació de minories, bullying, el paper dels pares autoritaris i, en termes generals, els límits dels esforços dels professors.

Tota l'experiència val més la pena quan arriba al moment de la resolució. Fins i tot pot ser que l'espectador cregui que hi ha dos finals, ja que l'escena final està clarament dividida en dues parts, cadascuna amb la seva conclusió. Es tracta d'un cas poc comú on hi ha un final “doble” i realment té sentit. Totes dues parts funcionen bé juntes i converteixen l'esforç de Çatak en una metàfora més àmplia sobre la justícia de la llei i de les relacions de poder. És probablement la millor qualitat d'aquesta pel·lícula, i definitivament quelcom que ningú no s'espera trobar en un drama escolar.