CRITICA

02/09/2023 - VENÈCIA 2023: El director grec Yorgos Lanthimos, convertit ja en internacional, pega ben fort amb una pel·lícula d'època que no s'assembla a cap altra

L'esperat retorn de l'oscaritzat director grec Yorgos Lanthimos, Pobres criaturas, és una de les sorpreses més encantadores d'aquest any. No és fàcil descriure aquesta proposta, que competeix pel Lleó d'Or a Venècia, però l'etiqueta híbrida de “comèdia gòtica-sexual-iniciàtica” ofereix una aproximació gratificant al que podem esperar d'aquesta pel·lícula. El setè llargmetratge de Lanthimos no només és el seu segon treball d'època després de La favorita, sinó que també és el segon escrit per Tony McNamara, en lloc de pel mateix director. En aquest cas, el guió és una adaptació de la novel·la homònima de 1992 de l'escriptor escocès Alasdair Gray, a la qual Lanthimos dona vida amb un repartiment ple d'estrelles: Emma Stone, Willem Dafoe, Mark Ruffalo i Ramy Youssef protagonitzen la pel·lícula.

A la novel·la, un excèntric metge reviu una noia després del seu aparent suïcidi, trasplantant-li el cervell del seu fill nonat. Sorprès pel seu propi experiment, el Dr. Godwin Baxter (Dafoe) contracta Max McCandles (Youssef) perquè l'ajudi a recopilar informació diària, registrant l'evolució de la noia. Encara que hi ha ressons evidents del Frankenstein de Mary Shelley, Pobres criaturas està dedicada a la creació d'una dona, o com una dona es crea a si mateixa. A diferència del llibre, la pel·lícula de Lanthimos es manté fidel al punt de vista de la dona, la Bella, tant en el contingut com en la forma. A mesura que el seu discurs i els seus moviments esdevenen més fluids i naturals, el món que presenciem s'expandeix, i es torna més incandescent per moments: passant del blanc i negre inicial als colors sobresaturats. Quan decideix fugar-se amb el famós seductor Duncan Wedderburn (Ruffalo), assistim a paisatges urbans hipnotitzants (Lisboa, Alexandria i París), l'aspecte estilitzat dels quals reforça la fascinació de la Bella.

Tony McNamara trasllada l'ambientació original d'un Glasgow victorià amb rellevància política a un Londres capritxós, i en fer-ho, l'al·legoria política es dissipa per deixar pas al significat literal, exemplificat a través de la forma corpòria que té la Bella d'estar al món. Si a Lanthimos li va atreure la idea de la ment com a tabula rasa (el somni de la Il·lustració), el seu cinema la representa a través del cos. L'estreta col·laboració amb Stone, que també exerceix de productora, va permetre una construcció gradual dels personatges, amb uns resultats electritzants. Stone és una actriu versàtil, que sobresurt amb una interpretació que implementa cada etapa del procés de socialització del seu personatge en la seva postura, la manera de caminar i de parlar. L'autonomia de la Bella està directament lligada a la seva sexualitat, i aquest descobriment, representat en les múltiples i impressionants escenes de sexe, també es veu plasmat en el seu cos i en els seus moviments. El director de fotografia de La favorita, Robbie Ryan, enquadra aquests canvis mitjançant primers plànols i ulls de peix, units pel veterà muntador de Lanthimos, Yorgos Mavropsaridis, per crear familiaritat a través de la distància en el moment adequat.

Pobres criaturas revela el gust de Lanthimos pels primers plans i l'estètica extravagant, desbloquejant una nova faceta del seu imaginatiu enfocament narratiu. El director grec, que millora decisivament el material original de Gray en optar per un final més adequat, ha fet la que sembla la seva pel·lícula més esperançadora fins ara. No podria haver triat una pel·lícula millor per despullar-la de les seves al·legories polítiques: els desafiaments corporis que ocupen el nucli de Pobres criaturasno només se superen, sinó que ho fan amb gust, empatia i molt d'humor càustic. És impossible preparar-se per al ric espectacle de vitalitat generosa que ofereix, malgrat la promesa del títol.