Woody Allen: un comiat a la Mostra a la francesa?
El novaiorquès es reconcilia amb la indústria gràcies a una comèdia rodada en territori gal

Allen, que amenaça d'acomiadar-se del cinema a la revista Variety, mai no s'ha cansat de repetir que es considera, als 87 anys, un home afortunat. “Sempre he tingut molta sort”, va confessar ahir en roda de premsa. “Els meus pares eren molt afectuosos, he tingut molts amics, un matrimoni feliç, dos fills preciosos, mai no he estat en un hospital, i he rebut un respecte i una atenció que no mereixia”. En aquesta narrativa, Allen esborra completament la seva condició de cineasta cancel·lat al seu propi país, sobre el qual pesen les acusacions (desestimades per la justícia) d'abús per part de la seva filla adoptiva, i condemnat a tancar la seva carrera en fals en el seu periple europeu. En el fons, i encara que la seva filmografia sembla dir el contrari, és optimista.

Presentada fora de concurs a la Mostra veneciana, Golpe de suerte reprèn un tema que Match Point va desenvolupar de manera més sinistra: “Els capricis de l'atzar i el seu impacte a les nostres vides”. Per a Woody Allen, hi ha dues classes de persones: les que creuen en l'atzar i les que creuen que poden controlar l'atzar, que són les que estan equivocades. A Golpe de suerte, en què millora notablement la ficada de pota donostiarra de Rifkin's Festival, el director novaiorquès utilitza els seus motius narratius habituals -una dona avorrida del seu matrimoni, un adulteri, un marit venjatiu, un assassinat- per articular la seva lleugera, frívola tragèdia dels errors. Allen no acudeix als dubtes metafísics de Delitos y faltas ni tampoc sent la temptació de recórrer al principi d'incertesa de Heisenberg: només sap que el cor dels seus personatges no es guia per la raó, i que estem sotmesos a la velocitat amb què gira la roda de la fortuna, més enllà de les decisions que prenem per aturar-la a temps. Així les coses, la pel·lícula discorre amb fluïdesa i es gaudeix igual que quan assisteixes a una festa on saps que et trobaràs amb cares conegudes.

Amb Golpe de suerte, Allen torna a rodar a França, després de l'èxit de Medianoche en París. La diferència és que, aquesta vegada, la pel·lícula està filmada en francès, idioma que no parla. “Quan era jove, tots volíem ser europeus. Tots vèiem pel·lícules de Truffaut, Godard, Resnais o Renoir. Ara, amb la meva pel·lícula número 50, em venia de gust unir-me a aquest grup de cineastes i convertir-me en un cineasta francès”. Conseqüències: privilegi del pla seqüència, un treball amb la càmera més relaxat i insípid i una fotografia que relaxa la tendència a l'artifici de Vittorio Storaro. Si Match Point era la pel·lícula del triomf d'un arribista, Golpe de suerte és el seu contraplà: en la denúncia de la discreta hipocresia de l'alta societat, contrastada, amb una càndida ingenuïtat, amb l'autenticitat de la vida bohèmia, Allen sembla trobar els ressons de Claude Chabrol en la seva aventura francesa. I, com a astut guionista que és, la pel·lícula també es pot entendre com a defensa a ultrança del “deus ex machina” com a força centrípeta del relat, l'absurda casualitat com a reflex sublimat de l'absurd de l'existència.