CRÍTICA

Una vida descomposta

L’Allison i el Nathan estan molt enamorats i es casaran. Concertat el casament, l’Allison se'n va amb la seva futura cunyada i el seu marit a veure vestits de núvia, però tindrà lloc un fatal accident de trànsit. L’Allison sobreviu però els seus dos acompanyants moren. Un any després, la vida de l'Allison és un infern. Va tallar amb el seu xicot després de l'accident i viu enganxada a les pastilles. Li falta ajuda per tirar endavant, no té feina ni relacions i és incapaç de reconduir la seva vida, de sortir de la seva situació i d'acceptar que té un seriós problema de drogoaddicció.

L'actor, director i guionista Zach Braff (Scrubs) sempre ha sabut ordir bones trames quan ha treballat darrere les càmeres, sovint entregant comèdies dramàtiques amb fons optimista, encara que tinguin una certa visió de la vida una mica tragicòmica, fins al punt que en el seu debut amb Algo en común es va arribar a parlar d’ell com deixeble avantatjat de Woody Allen, malgrat que mai arribava al cinisme del director novaiorquès. Amb el temps Braff ha allargat la seva carrera amb pel·lícules i sèries sempre notables, encara que l'excel·lència sembla escapar-se-li. Amb Una bona persona ofereix una pel·lícula molt més dramàtica que de costum, una dura història de superació, acceptació i perdó, amb les addiccions com a teló de fons.

Assistim així al forat negre en què s'ha convertit la vida de l'Allison, que no pot prescindir de l'oxicodona que atordeix el seu cap i l'ajuda a evadir-se dels seus records, del seu profund trauma. Braff sap mostrar aquest estat amb contundència, però sense forçar situacions excessivament desagradables o extremes, de manera que resulta versemblant i natural la relació que s'estableix entre ella i el Daniel, el pare de l'expromès i de la seva germana morta a l'accident, un home gran, també ferit emocionalment. La trama mostra alhora les dificultats d'una adolescent per superar l'absència dels pares, i com les ajudes ètiques poden esvair-se i portar la seva vida per camins molt perillosos. A més de parlar de la incapacitat de l'ésser humà de controlar els esdeveniments (magnífica la metàfora de la maqueta del Daniel com a miniatura d'aquell món ideal que tots anhelem), el director de New Jersey aconsegueix transmetre també una idea important, la que no tot està perdut si sempre s'intenta de nou sortir del pou, per més que siguem vençuts una vegada i una altra per situacions autodestructives. En aquest sentit funciona l'escena del rescat nocturn a la festa, clímax dramàtic en què les cartes de tots els personatges queden de cara amunt.

Una bona persona reuneix un magnífic elenc d’actors, que aconsegueixen que els seus personatges interessin. Florence Pugh està molt convincent com a desorientada i vulnerable protagonista, mentre que el veterà Morgan Freeman és una assegurança de vida amb un personatge que li ve com anell al dit. Destaca a més el treball de la jove Celeste O'Connor com la rebel noia que comença a desviar-se perillosament del camí correcte

Pablo de Santiago – decine21.com