CRÍTICA

23/09/2022 - El debutant Mikel Gurrea irromp amb força en el panorama cinematogràfic espanyol amb aquest sòlid, ferotge i desassossegant duel de contradiccions i ambigüitats humanes

No és la primera vegada que una òpera prima espanyola competeix per la Conquilla d'Or del Festival de Sant Sebastià des de la secció oficial; només cal recordar Alas de mariposa, de Juanma Bajo Ulloa, que cap al 1991 es va alçar amb el màxim guardó del certamen basc. D'aquesta mateixa ciutat és oriünd Mikel Gurrea, que debuta en la direcció de llargmetratges amb Suro, una pel·lícula que destaca sobre la resta de les seves rivals espanyoles en aquest apartat a concurs per la seva solidesa, força i maduresa narrativa.

Protagonitzada per Vicky Luengo (impactant a la sèrie Antidisturbios) i Pol López (vist a El sustituto), s'obre i tanca amb dos balls: en el primer una parella deixa anar la seva complicitat, sex-appeal i passió; al final només un dels integrants dansa, ple de ràbia. Entremig ha transcorregut la crònica d'una lenta desintegració d'aquells llaços inicials que semblaven sòlids, rebentats pels vents de les idees i el foc d'una nova realitat a què enfrontar-se.

Perquè els pensaments d'ambdós personatges centrals, contradictoris com ho som tots, queden perfectament intuïts gràcies a un guió, escrit pel mateix Gurrea al costat de l'argentí Francisco Kosterlitz, a través del qual es va descobrint, com en aquestes sureres a les quals es desposseeix de la seva pell, el que hi ha realment a sota.

Amb elements naturals indòmits i estructures socials arrelades amenaçant el projecte personal d'aquests joves arquitectes, el film també critica les servituds del capitalisme, les mutacions de les ideologies i el canvi de principis quan varia el nostre rol en les mecàniques empresarials. La immigració, el treball clandestí i el racisme seran a més detonants d'aquesta bomba de rellotgeria que augmenta la intensitat a mesura que avança el metratge.

Dialogada en català i rodada en localitzacions de l'Alt Empordà (Girona) on es treballa en l'extracció de suro, Suro es recolza tant en l’enèrgic treball dels seus actors professionals (aquestes mirades!) com en el dels naturals, autèntics peladors que atorguen veritat a les escenes rurals, fet que també succeeix a Secaderos, de Rocío Mesa, una altra primera pel·lícula també projectada aquí, a la secció New Directors.

Alfonso Rivera – cineuropa.org