“Ema”: la visceralitat de la dansa, la disparitat de l’amor
Larraín construeix la seva història amb tres materials molt potents: l'electricitat i suggestió de la imatge, una narrativa organitzada no tant per la línia temporal com pel flux emocional, i una interpretació duríssima, felina i dúctil de la protagonista
Qui pretengui una pel·lícula «còmoda» té la de Laura Mañá [...] i qui en pretengui una de molt «incòmoda» té aquesta del xilè Pablo Larraín, un director que el seu cinema (Jackie, El club, No...) és com un endimoniat moble d'Ikea, que per gaudir-ne abans cal barallar-s’hi molt seriosament. En el títol porta el seu insòlit i abstracte personatge, una jove ballarina la qual coneixem just després del seu inclassificable acte de retornar el fill que havia adoptat amb la seva parella, un artista i coreògraf que interpreta García Bernal.
Larraín construeix la seva història amb tres materials molt potents: l'electricitat i suggestió de la imatge (el semàfor que crema en l'arrencada, les escenes de ball i sexe...); una narrativa organitzada no tant per la línia temporal com pel flux emocional, i una interpretació duríssima, felina i dúctil de la protagonista, Mariana Di Girolamo, tan inintel·ligible i sensual com aquests xerrameques i bellugueigs del reggaeton que alguna cosa té a veure amb la substància sentimental del que explica.
L'espectador segueix a les palpentes les relacions i motivacions de l’Ema amb el seu món i circumstàncies, perquè Larraín dosifica el quant i el quan dels fils i nusos de la trama, fins i tot els seus tons i colors, el que hi ha d'amor, provocació, maquinació i observació del paper de la dona i l'home a l'autopista per la qual s’esmuny el segle. La incomoditat que produeix Ema ve de la seguretat del seu personatge i dels dubtes, incerteses i inconvenients que provoca en els altres, on crea un territori poc explorat sobre el que és moral, sexual i apropiat. I al final, si es construeix (com un moble d'Ikea), tampoc acaba de trobar-se-li el punt de comoditat. |