CRÍTICA

11/07/2021 - CANES 2021: El magnífic segon llargmetratge d'Eskil Vogt és una de les millors cintes de terror dels darrers anys, i fins i tot un clàssic instantani

En la seva pel·lícula anterior, Blind, el guionista i director noruec Eskil Vogt es va centrar en el drama psicològic d'una dona que viu en un bloc nou d'apartaments i comença a perdre la vista i a creure que algú l'espia. El director es va apoderar d'alguna cosa que pertany al seu protagonista i va demostrar com pot ser de tens i complicat viure en un nou entorn i comprovar com la nostra manera de pensar, les nostres creences i les nostres accions es poden veure afectades a causa d'un canvi sensorial. Hi trobem algunes similituds amb la proposta de The Innocents, que s'inclou a Un Certain Regard a Canes.

The Innocents comença seguint els passos d'una parella que es muda a prop d'un bosc per passar l'estiu amb les seves dues filles, la més gran de les quals, l’Anna (Alva Brynsmo Ramstad), és autista. L´autisme de l’Anna ens serveix de pista per entendre que la pel·lícula se centrarà en el funcionament de la ment i en el fet que seguim sense conèixer a fons la neurologia. Fa que els elements sobrenaturals de la trama semblin plausibles encara que no hi hagi una explicació enrevessada o narrada amb l'estil d'un còmic. La simpàtica germana petita de l'Anna, l’Ida (Rakel Lenora Fløttum), ha d'assumir la responsabilitat abans de l'esperable. Cerca desesperadament contacte humà amb altres persones de la mateixa edat.

L’Ida s'emporta l’Anna a jugar als gronxadors, on el seu nou amic, el Ben (Sam Ashraf), convenç l’Ida perquè deixi sola la seva germana mentre ells segueixen jugant pel seu compte. En aquell moment, Vogt juga intel·ligentment amb el nostre desig de protegir els més petits i amb les pors que això desencadena, i ho utilitza per crear tensió. No obstant això, no és més que una primera presa de contacte amb un món en què el terror comença a treure el cap quan el Ben i l’Ida segueixen un gat que s'amaga en un traster, on té lloc un acte de pura maldat. Aleshores coneixen l’Aisha i els quatre nens descobreixen que poden controlar les coses amb la ment. A partir d'aquell moment, l'espectador intenta endevinar qui és bo i qui és dolent.
Hi ha reminiscències a El señor de las moscas, de William Golding, quan som testimonis de les terribles conseqüències del fet que els més petits adquireixin poder i autonomia. The Innocents també qüestiona la naturalesa del bé i del mal i analitza si es tracta d'alguna cosa heretada, si és obra del dimoni o si és quelcom après. L'ambiciosa narrativa de Vogt fa que totes aquestes conclusions siguin possibles.

Hi ha una infinitat d'elements que enriqueixen aquest món. La càmera segueix els petits fins a casa seva, fet que suposa una finestra a la societat noruega, un món de rics i pobres, dels més i els menys privilegiats. El repartiment és inclusiu i això potencia l'ambigüitat i els matisos. De fet és interessant veure una pel·lícula noruega en què es combinen personatges de tota mena. L'acció es desenvolupa a mitjans d’estiu i el director de fotografia Sturla Brandth Grøvlen utilitza la llum del sol per crear sensacions inquietants. Res com mostrar com es cola la llum per la finestra, rebota als arbres i il·lumina les siluetes.
Tot i això la pel·lícula planteja una altra qüestió que dona més calfreds que els elements sobrenaturals, una qüestió que l'espectador no es treu del cap fins i tot després de veure els títols de crèdit, quan és el moment de baixar les pulsacions i relaxar-se: qui són els innocents?, els nens?, els pares?, l'espectador?

Kaleem Aftab – cineuropa.org