El dit apunta al cel i el terrícola mira al dit

Amb un senzill telescopi de sarcasme s'observa que el terrícola és principalment ximple

Aquest luxosíssim producte marca Netflix que trepitjarà la gran pantalla un parell de setmanes abans de la seva natural distribució per la plataforma televisiva ens anuncia dues coses que ja sabíem però que convé repetir de tant en tant: que si ets una estrella, les grans plataformes són el teu univers, i que amb un senzill telescopi de sarcasme s'observa que el terrícola és principalment ximple. El director de No mires arriba, Adam McKay, concentra per a aquesta pel·lícula una gegantina galàxia estel·lar amb els noms més grans de Hollywood, Jennifer Lawrence, Leonardo DiCaprio, Cate Blanchett, Meryl Streep, Timothée Chalamet, Jonah Hill, Mark Rylance, Ariana Grande, Rob Morgan, Ron Perlman…, i entre tots expliquen aquesta vella història sobre que, quan el dit apunta al cel, el ximple mira al dit.

És un relat que es maquilla amb pólvores de ciència-ficció per tornar-nos, amb un mirall grotescament deformat i informat amb alegre sàtira, la imatge d'un ésser humà global (un terrícola) tan obsessionat amb l'impacte de les xarxes socials i el que és mediàtic que perd fins i tot el seu sentit més elemental del raonament i de la supervivència davant l'amenaça d'un altre impacte, un estel gegantí que avança cap a la Terra, el qual menyspreen amb humana estupidesa.

La intenció mordaç comença ràpid: Leonardo DiCaprio és un eminent astrònom i Jennifer Lawrence és una estudiant avançada en els misteris de l'univers, i junts descobreixen un cometa gegantí, dels anomenats mataplanetes, que es dirigeix amb entusiasme cap a la Terra…, en fi, un desastre per al qual els ciutadans del món tenen sis mesos per evitar l'impacte, i la pel·lícula, que no és exactament de ciència-ficció ni té de protagonista Bruce Willis, consisteix a fer un retrat a mà alçada de la dimensió intel·lectual dels seus polítics i la societat en general, amb una mirada tan depriment com real als seus mitjans de comunicació i això tan estimulant que és l'audiència.

I té gràcia, una gràcia amarga, l'esforç dels astrònoms per situar la catàstrofe imminent davant dels ulls de la presidenta dels Estats Units (Meryl Streep), superficial com un tint d'ungles, i davant de la gran comunicadora d'un programa televisiu matinal (Cate Blanchett), buida com una tassa de te a les 16.30, que veuen possibilitats d'espectacle, audiència i populisme en allò que li ve al damunt al babau terrícola.

Com a pel·lícula apocalíptica, Adam McKay aconsegueix convertir-la en quelcom divertit i amb gran varietat de sucs cítrics perquè la seva metàfora funcioni sempre equidistant entre el plausible i el no pot ser veritat. Hi ha riquesa en la creació de personatges i clixés, amb molt d'encert en la varietat d'hortalisses humanes en els llocs clau de decisió (paper reconeixible el de Jonah Hill com a cap de gabinet i fill de la presidenta poca-solta). Fins i tot en les febleses dels “herois” (divertit DiCaprio) i els cants de sirena mediàtics s'aprecia en allò que val el destructiu missatge de la pel·lícula: per gran que sigui la pedra que ens caigui, sempre serà menor que la que ens mereixem. I ja ho dic, sense Bruce Willis a la vista.

Oti Rodríguez Marchante – abc.es