27/09/2021 - Després de Caníbal i El autor, que van competir en aquest certamen en prèvies edicions, Manuel Martín Cuenca torna a despullar les misèries ocultes darrere dels desitjos més obsessius

Manuel Martín Cuenca és un home afable, proper i amistós, cosa que no impedeix –o precisament per això mateix– que molts dels seus films bussegin en la foscor i es converteixin en certes radiografies del costat més sinistre del gènere humà. Ho era Caníbal, protagonitzat per un assassí en sèrie, que va optar a la Concha d'Or el 2013. També El autor, que també ho va fer el 2017, sobre un aspirant a escriptor (com ho és la seva exdona), capaç d'immiscir-se en vides alienes per assolir l'èxit i l'aplaudiment. I també ho és La hija, pel·lícula protagonitzada per Javier Gutiérrez, com l'anterior, que s'ha presentat a la secció oficial de l'edició número 69 del Festival de Sant Sebastià, però fora de concurs.

Moltes han estat les veus que s'han alçat, clamant per què aquest llargmetratge no optava al palmarès del certamen, atès el seu elevat nivell creatiu. En les dues hores de metratge, el cineasta andalús torna a demostrar posseir un domini absolut del ritme (pausat, atmosfèric), de l'enquadrament (la bellesa d'alguns plans contrasta amb la crueltat de l'argument) i de la direcció d'actors, ja que tots estan en perfecta harmonia amb els seus antipàtics, meticulosos i freds personatges.

Els principals són un matrimoni sense descendència (Gutiérrez i Patricia López Arnaiz, darrer Goya a la millor actriu per la seva interpretació a Ane, aquí igual de magnífica amb poques línies de diàleg, però de presència impactant), que pacta amb una adolescent conflictiva, aficionada als concursos televisius sobre cites, parelles i… les seves baralles (encarnada per la debutant al cinema Irene Virgüez, seleccionada després d'un llarg procés de càsting), que s'ha quedat embarassada, perquè els entregui el nadó a canvi d’una muntanya de diners. Tot això d’esquenes al món, amagats i ocults no només de la policia, sinó també de la parella de la noia (Sofian El Ben).

Amb aquesta trama –a estones sorprenent, per moments previsible, signada pel director juntament amb Alejandro Hernández (coguionista també de La Fortuna, la sèrie d'Amenábar que s'ha presentat en aquest mateix festival)– carregada de tensió, Martín Cuenca esmicola –de nou– el costat més miserable de la condició humana a partir de la necessitat imperiosa d'aconseguir alguna cosa, en aquesta ocasió, tenir descendència. Una cosa tan bàsica i animal pot derivar en obsessió i enveja i empènyer a realitzar actes deplorables, com la mentida, el segrest i la manipulació. Tot això està servit pel cineasta amb una elegància formal aclaparadora, amb un aprofitament dels espais més que expressiu i amb unes localitzacions naturals a la regió muntanyenca de Jaén –en diferents estacions de l'any– tan majestuoses com dramàtiques. Per tot això, efectivament, si aquest film hagués competit per la Concha d'Or, potser hauria estat a prop d'atrapar-la.