09.02.2018 - VENÈCIA 2018: La directora Elsa Amiel debuta en els Giornate degli Autori amb un retrat intens i fascinant del controvertit món del culturisme femení i el rebuig de la maternitat

Podem observar una temàtica comuna en diverses de les pel·lícules presents aquest any als Giornate degli Autori, la secció paral·lela del Festival de Venècia: dones que decideixen defugir el seu paper com a mares, o que com a mínim l'empenyen a un segon pla, per poder trobar-se a si mateixes i recuperar la seva llibertat. A més de C'est ça l'amour, on una mare decideix abandonar la llar familiar deixant les seves filles adolescents amb el seu pare, i Continuer, sobre una dona que intenta recuperar el contacte amb el seu fill després d'anys d'absència, vam trobar-ne un tercer exemple en la cinta Pearl, d'Elsa Amiel. En aquest cas, la protagonista decideix renunciar al seu rol de mare amb l'objectiu de forjar la seva pròpia identitat. No obstant això, el debut d'Amiel va un pas més enllà, ja que la protagonista es veu forçada a reprimir completament tota la seva 'feminitat'.

Pearl està ambientada al sorprenent, desconegut i de vegades pertorbador món del fisioculturisme femení. La pel·lícula ens situa tan sols unes hores abans del campionat internacional de culturisme, on Léa Pearl (Julia Föry) competeix pel títol de Miss Heaven. Com a part de la seva rutina, la Léa s'ha de sotmetre a entrenaments extenuants durant sis hores al dia, seguir una dieta estricta sota les ordres del seu entrenador Al (Peter Mullan) i injectar-se hormones per evitar la menstruació. Un dia, després d'una sessió de fotos, la Léa rep la visita inesperada del seu ex-xicot Ben (Arieh Worthalter). Aquest es presenta a l'hotel on té lloc la competició acompanyat per en Joseph (el petit i encantador Vidal Arzoni), el seu fill en comú, a qui la Léa no ha vist durant els últims quatre anys.

"Teníem un tracte", diu la Léa, mentre el Ben suplica la seva ajuda per tenir cura de l'infant, intentant alhora tornar amb ella. En el món del culturisme femení no està permès ser mare, i anys enrere la Léa havia pres una difícil decisió: treballar en el seu cos i trobar-se a si mateixa, encara que per això hagués d’abandonar el seu fill (el qual l'observa ara com si fos una estranya superheroïna). Però, fins a quin punt es pot escapar de la natura? I, sobretot, val la pena? El públic intenta comprendre les motivacions de la Léa al llarg de la pel·lícula. És evident que la seva feina no li aporta satisfacció. De fet, a més de suportar un gran dolor físic, podem veure el desànim gravat a la seva cara. Un desànim que totes les seves companyes semblen compartir (veiem una culturista plorant sola en un racó, mentre que el personatge de Serena (Agate Buzek) té greus problemes per enfrontar-se al pas del temps).

Amiel aconsegueix que la pel·lícula resulti interessant gràcies als marcats contrastos: una muntanya de músculs que amaga una fràgil personalitat, somriures forçats i cossos coberts d'oli i lluentons. L'apartat visual resulta realment atractiu i paradoxal, fent de Pearl un debut sòlid i original.

Vittoria Scarpa - cineuropa.org