21.10.2020 - Albert Dupontel signa una apassionant tragèdia burlesca, intensa i plena d'humor negre; una cinta dirigida al públic amb una mordaç mirada cap als mals digitals de la societat contemporània

A ella li agradaria viure, però el seu temps s'acaba i només aspira a trobar l'infant que va donar a llum sota el nom de X, en l'adolescència, 28 anys enrere. A ell li agradaria posar fi als seus dies en el seu lloc de treball per denunciar una injustícia gerencial, però no ho aconsegueix i es troba amb la policia antiterrorista trepitjant-li els talons. Una perruquera amb la salut arruïnada pels químics i un especialista en seguretat informàtica inhibit i depressiu s'uneixen en circumstàncies improbables i protagonitzen la interessant Adiós, idiotas, d'Albert Dupontel, estrenada avui per Gaumont als cinemes francesos, malgrat l'assistència limitada a causa del toc de queda declarat en vuit ciutats franceses i a la regió d'Illa de França per la crisi sanitària.

Una estrena molt àmplia, alhora que atrevida, que es correspon amb l'esperit rebel d'un director que practica un entrisme cinematogràfic d'alt nivell, ja que sota l'aparença d'un "entreteniment" molt controlat, amb rialles, persecucions frenètiques, fugides, tambors i girs miraculosos, maneja a la perfecció un humor negre que denuncia les deficiències d'un món modern que deriva en l'absurd tecnològic a l'estil Brazil (la tragèdia burlesca de Dupontel és un homenatge a Terry Gilliam i conté referències a la seva pel·lícula). Això no impedeix la tendresa cap als personatges, éssers ordinaris, molt diferents i fràgils, que a poc a poc es converteixen en un Don Quixot solidari en l'adversitat i en la recerca d'amor. Un còctel d'aventures trepidants que freguen la "caricatura", on els nostres dos protagonistes, la Suze i el Jean-Baptiste (interpretats per Virginie Efira i el mateix Albert Dupontel), creuen el carrer i reben l'ajuda d'un home que es va quedar cec a causa d'un abús policial (Nicolas Marié) i d'un obstetra afectat d'Alzheimer (Jackie Berroyer).

En un entorn urbà on el reconeixement facial, la connexió de diversos arxius i el rastreig digital són possibles (per a qui disposa del dret oficial d'usar-los o per a qui sap desviar-los), on regnen la contaminació, la burocràcia, les neollengües professionals i les deficiències en la comunicació humana, Adiós, idiotas avança amb goig.

La pel·lícula, molt aconseguida (i impecable a nivell formal gràcies al ritme i als bells clarobscurs del director de fotografia Alexis Kavyrchine), brilla com una vigoritzant i eufòrica alenada d'aire fresc que neteja un núvol tòxic; ja que conté una gran quantitat de missatges codificats ("mig mort o mig viu?") sobre la necessitat de donar una oportunitat als nens, al futur, de prendre consciència de l’aberració mortal (com la malaltia autoimmune de la Suze) de desitjar la integració a qualsevol preu en una societat desequilibrada, i de la importància crucial de revitalitzar-se en els records enèrgics de la joventut (amb un flashback d'un ball exultant de llibertat al ritme de Malavida, de Mano Negra).