Erotisme d'alt voltatge de la mà de Tinto Brass i Anna Galiena

Per curioses raons de distribució que renuncio a entendre, s'estrena a Espanya amb catorze anys de retard la pel·lícula Black Angel (Senso'45, 2002) de Tinto Brass, que fins ara mai s'havia exhibit en sales de cinema del nostre país i que en alguns països de parla hispana s'ha estrenat amb el títol Las perversiones de Livia. Es tracta d'una particularíssima adaptació de la novel·la Senso de Camillo Boito sobre la qual, el 1954, Luchino Visconti va filmar la seva coneguda pel·lícula homònima protagonitzada per Alida Valli i Farley Granger. En aquesta ocasió, Brass canvia l'ambientació original de la novel·la traslladant l'acció de la Venècia de mitjan del XIX durant l'ocupació austríaca fins a la mateixa Venècia de la Itàlia feixista durant la República de Saló, que durant els últims anys de la Segona Guerra Mundial va exercir com un règim subordinat a l'Alemanya nazi.

Per a tots aquells que coneguin Tinto Brass o hagin vist alguna de les seves pel·lícules, no serà una sorpresa trobar en Black Angel totes les característiques del seu cinema, fonamentalment una introducció acurada amb un plantejament inicial que situa personatges i argument per, a mesura que transcorre el metratge, anar-se'n cada vegada que té ocasió cap a derives eròtiques que Brass, com probablement cap altre director al món, manté en el delicat (i tallant) fil que separa erotisme de pornografia. La seva obsessió per mostrar sense embuts els pits i, sobretot, els darreres femenins el portarà a donar-se un nou festí de plans més o menys propers i més o menys explícits amb els quals despertar les baixes passions de l'espectador.

És cert que, en aquest sentit, Black Angel està lluny d'altres obres seves com Los burdeles de Paprika (1991) o El hombre que mra (2004), però no hi falten els seus habituals miralls situats estratègicament sobre el llit o als armaris de bany per oferir plans impossibles de concebre en un cinema més convencional. Tampoc escatima la seva habitual dosi d'escatologia (veure orinar una senyoreta és una altra de les seves aficions) ni es priva de filmar una orgia en un prostíbul en el qual ballarines i oficials alemanys s’entreguen a les arts amatòries amb desenfrenada lubricitat. En dues paraules: Tinto Brass.

La meravellosa banda sonora d'Ennio Morricone resulta un atribut excessiu per a una pel·lícula que no sembla merèixer tant honor. Els acords del mestre italià resulten recognoscibles i donen llustre a una pel·lícula que té el seu altre gran valor en l'actriu protagonista, i potser és aquesta la diferència que distingeix Black Angel d'altres pel·lícules del seu director. Doncs encara que habitualment, Brass s'envolta d'actrius atractives i voluptuoses però amb poc talent interpretatiu, la Debora Caprioglio de Los burdeles de Paprika per exemple, aquí compta amb una veritable actriu que, tot i que va funcionar com un poderós símbol eròtic durant els noranta, ha demostrat la seva vàlua en un altre tipus de pel·lícules. Una carnal Anna Galiena, coneguda a casa nostra per la seva feina a Jamón, jamón (Bigas Luna, 1992), va ser la protagonista, Livia, quan tenia quaranta-set anys (avui en té seixanta-un). A Black Angel Galiena crea un personatge al qual, malgrat la seva base romàntica, dota d'una poderosa sensualitat que travessa sense embuts el llindar de la sexualitat quan la càmera de Tinto Brass ho exigeix. I no són poques vegades.