“Las buenas intenciones”: l'altruisme com a autoestima

La mirada social és molt pròpia del cinema francès, com també les propostes feel-good. Més d'una vegada, les dues vessants han anat de la mà, amb propostes notables que han aconseguit demostrar aquest equilibri entre el cinema d'autor i una visió més comercial, com són els casos de Las invisibles o Rosalie Blum. En aquesta línia arriba Las buenas intenciones, cinta dirigida per Gilles Legrand i que té com a protagonistes Agnès Jaoui, actriu que va participar a 50 primaveras, un dels títols més representatius de la comèdia social gal·la.
 
No és senzill fer una crítica a les persones que ajuden desinteressadament a d’altres, especialment quan es tracta de gent que busca la integració i l'acollida d'immigrants. El repte, justament, està a saber ser incisiu en el que s'amaga darrere d'aquest entregat altruisme. Inicialment, Legrand, que signa el guió juntament amb Léonore Cofiño, sap mostrar aquesta mirada aguda, amb una protagonista caòtica, que busca ajudar desesperadament els altres, ja que, en realitat, d'aquesta manera oculta diverses mancances afectives que arrossega des de petita.

L'addicció a les bones causes

Aquest enfocament resulta molt interessant, ja que permet conèixer aquesta altra realitat que s'amaga en l'activisme social, poques vegades mostrat al cinema pel fet que resulta complicat diferenciar aquell que busca incrementar-se l'autoestima ajudant els altres dels que, realment, sí que col·laboren en causes socials per convenciment. Legrand i Cofiño saben mostrar aquesta diferència, gràcies també al personatge de l’Elke, interpretat per Claire Sermonne, que és l'altra mirada.

Per fer aquesta crítica a l'interès que amaga l'altruisme, no hi havia millor actriu que Agnès Jaoui. La protagonista de 50 primaveres i directora de Llenos de vida sap donar matisos i capes als seus papers, transmetent com les bones intencions de la Isabelle, una autèntica addicta de les causes benèfiques, les accions de la qual oculten una família desestructurada i en la qual hi ha mancances afectives. És interessant com es plasma la relació de parella que té la protagonista amb el seu marit, antic refugiat bosnià que ha aconseguit un lloc executiu i que renega del seu passat. És fantàstic com l'actor turcoalemany Tim Seyfi aconsegueix que el marit, que inicialment podria haver estat un personatge més arquetípic, aconsegueix ser el reflex dels problemes personals de la seva esposa.

Esplèndida Agnès Jaoui

Toca esmentar els secundaris, els alumnes de francès de la Isabelle, cadascun amb un perfil marcat i que van des del drama social fins a la vis còmica. Sens dubte, curioses són les converses que tenen, especialment per aquest rebuig al fet que vinguin més estrangers a Europa perquè "podrien treure’ls els seus llocs". En aquest sentit, aquesta mirada, de com les mateixes minories s'ataquen entre elles, és digna d'una pel·lícula de Robert Guédiguian.

Pot ser que a Las buenas intenciones li falti una mica de força, però és molt encertada en el seu plantejament, més tenint una protagonista tan complexa i rica en matisos. Agnès Jaoui torna a demostrar ser una actriu versàtil, a qui sempre dona gust de veure a la gran pantalla, en ser un perfil capaç de disfressar el drama darrere de la comèdia i per transmetre aquesta sensació d'empatia constant que fa que les seves interpretacions siguin espontànies i molt naturals, aconseguint que Las buenas intenciones sigui una proposta notable, gràcies sobretot al carisma que desprèn. […]

Miguel Ángel Pizarro – Ecartelera.com