WONDERSTRUCK. EL MUSEO DE LAS MARAVILLAS

Direcció: Todd Haynes Guió: Brian Selznick (novel·la: Brian Selznick) País: EUA Durada: 120 min Any: 2017 Gènere: Drama Interpretació: Oakes Fegley, Julianne Moore, Millicent Simmonds, Michelle Williams, Jaden Michael, Amy Hargreaves, Cory Michael Smith, Tom Noonan, Marko Caka, James Urbaniak, Hays Wellford, Morgan Turner, Ekaterina Samsonov, Raul Torres, John P. McGinty, Mark A. Keeton Música: Carter Burwell Fotografia: Edward Lachman Distribuïdora: Diamond Films Estrena a Espanya: 5/1/2018

Apta per a tots els públics
Doblada en castellà

SINOPSI

Ben i Rose són nens de dues èpoques diferents, que desitgen en secret que les seves vides siguin diferents. Ben somia el pare que mai va conèixer, mentre Rose somia una misteriosa actriu, la vida de la qual condensa en un quadern de records. Quan Ben descobreix una pista a casa seva, i Rose llegeix un temptador titular al diari, tots dos comencen una recerca que es desenvoluparà amb una fascinant simetria.

(Filmaffinity.com)

CRITICA

Perduts i sords

En l'últim Festival de Canes, l'obra de Haynes va suposar un lleu respir. Hi delicadesa i tendresa en el retrat de dues infàncies turmentades.

Sento inevitable al·lèrgia cap a aquests termes tan ampul·losos, equívocs i negociables de cinema de culte, directors de culte, pel·lícules de culte. Aquells que fan servir abusivament i arrogantment aquestes etiquetes donen per descomptat que és un dogma de fe. De la seva, és clar, però pretenen fer-lo universal. I entenc que passin la seva vida resant davant les icones a les quals professen culte, però no que en facin una veritat universal en enciclopèdies, diccionaris, acadèmies, cursos, seminaris, festivals, aquestes cosetes presumptament legitimadores. No cal aclarir que cada espectador pot practicar el culte que li surti del cervell, del cor o dels genitals, i fins i tot passar de tots ells.

No comparteixo l'adoració per molts d'aquests intocables déus del cinema, però estimo els que tantes vegades m'han fet feliç. També admeto que alguns dels suprems autors de culte, l'obra dels quals m'avorreix o m'irrita, algun cop han realitzat pel·lícules que adoro. En el cas de l’embafador David Lynch, un dels emperadors del culte, les molt boniques El hombre elefante i Una historia verdadera.

A Todd Haynes li van col·locar des del principi la corona del culte. Pel que sembla estava dotat d'una sensibilitat especial, reinventava el melodrama, emulant el seu mestre Douglas Sirk, a la per al meu gust embafadora Lejos del cielo, i captava l'esperit de Bob Dylan a través de múltiples caracteritzacions, inclosa la gosadia que l'actriu Cate Blanchett es fiqués en la seva pell a mitjans dels seixanta en l'espessa i pseudopoètica I'm Not There. Donada la meva nul·la empatia amb el seu glorificat cinema, la meva sorpresa amb l'elegant, complexa, emotiva i magnífica Carol va ser majúscula.

També em va servir per crear-me expectatives cap a la seva següent pel·lícula, El museo de las maravillas. Es va estrenar a la secció oficial de l'últim festival de Canes, difícilment oblidable per com va ser de dolenta, plena de suposats autors en les seves hores més pàl·lides. En aquesta cataracta de cinema tan pretensiós com inútil, la pel·lícula de Todd Haynes va suposar un lleu respir. Em va costar bastant entrar-hi i em torna a passar en revisar-la. Cap a la meitat es va arreglant i la part final és bonica.

Narra paral·lelament dues històries de criatures insomnes, enigmàtiques, plenes de determinació, perdudes en la seva fugida a Nova York, i... sordes. La de la nena està ambientada en blanc i negre i transcorre al 1927. La del nen cinquanta anys més tard i amb un color transparentment urbanita. Tot és molt estètic però també embolicat. Todd Haynes triga massa temps (i es perd en afanys lírics) a plantejar la relació entre les dues i desemparades criatures. Només sabem que ella busca la seva mare a la gran ciutat i ell el seu desconegut pare amb l’única pista d'una evocadora llibreria.

Hi delicadesa i tendresa en el retrat d'aquestes infàncies turmentades per la pèrdua, un notable sentit visual, però també excessiva morositat, la sensació que hi falta nervi i un fil conductor, que si t'agafa una mica cansat pot assaltar-te la temptació de tancar els ulls. Espaviles quan el desenllaç està proper. Els nens que la protagonitzen són naturals i creïbles, estan molt bé, però agraeixo molt que a la part final aparegui aquesta actriu i senyora fascinant anomenada Julianne Moore. Està envellint amb la classe i la saviesa que caracteritza els que sempre han tingut el que s'ha de tenir.

Carlos Boyero – Elpais.com

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: