CRÍTICA

I després hi ha Personal Shopper. I l'important gairebé és el després com adverbi destinat a provocar la impaciència de l'espera. I el que compta és la impaciència. Va ser aparèixer la pel·lícula d'Olivier Assayas en la secció oficial i immediatament es va col·locar al marge, en un altre lloc, en un altre moment. Després. El director francès reinventa el cinema de fantasmes i ho fa en una època sense ells. Vivim temps transparents en què tot succeeix al moment i a la llum no tant del dia com d'una pantalla, tant se val quina.

Doncs bé, és aquí, en aquest espai poblat pel soroll de la immediatesa i despoblat completament de mites on el responsable de Demonlover (la pel·lícula més semblant a aquesta) situa una història d'una dona assetjada pel record i l'espectre del seu germà bessó recentment desaparegut. Ella és, tal com anuncia el títol, l'encarregada de les compres d'una rutilant estrella mediàtica. Els fantasmes d’Assayas s'apareixen entre l'univers poblat d'espectres de la moda, els llums dels iPhones i la paranoia narcisista en què, en efecte, vivim.

Protagonitzada per una Kristen Stewart tan seductora com excessiva (l'acumulació de 'tics' i cares d'angoixa llasten la seva notable interpretació), la idea de la pel·lícula és jugar sense complexos en un terreny mestís en el qual, literalment, tot s'hi val: des del cinema habitat per ectoplasmes més propis de la sèrie zeta fins al suspens de filiació hitchcockiana, i tot això sense oblidar el joc laberíntic de pantalles que es devoren més propi de De Palma.

La pel·lícula avança entre interrogacions, pistes falses, carrerons sense sortides. L'espectador és convocat a una mena d’ouija en la qual el que compta és la sensació de pèrdua. En tots els sentits. Ella intenta suportar el dol per un germà que, en la seva qualitat de mèdium, no l'abandona. El seu record es materialitza en un íncube sense ànima que l'assetja a través de l'aplicació per a missatges d'Apple. Mentrestant, ella condueix la seva moto pels carrers de París de botiga de luxe a aparador de Gucci guiada per un altre esperit immaterial: la dictadura del bon gust, l'estupidesa, el luxe... L'ànima de, potser, tota aquesta cerimònia de l'excés, la confusió i el consum que ens envaeix.

La sensació és la d'inquietud, quan no de la simple molèstia. I és aquí on l'estratègia d’Assayas es descobreix tan lúcida com estranya. Tota la cinta juga amb la idea d'equiparar el vell i ja oblidat calfred de les velles i ja oblidades pel·lícules de terror amb la febre d'un univers tecnològic que no admet més fantasma que el de la desesperació, la soledat i el capficament. Durant tot el que dura Personal Shopper, Stewart gairebé no aixeca la mirada de zombi del seu telèfon, abduïda per una presència no identificada i sempre misteriosa. I aquí, en la torbació solipsista de qui sap si en les xarxes socials hi vivim tots. Brillant. Torbador.

Bé és cert que la pel·lícula, per moments, navega en un mar d'imprecisió. El risc produeix aquestes distorsions. Però, sigui com sigui, és impossible no deixar-se seduir per una pel·lícula tan inquietant, boirosa, desesperant i, sobretot, diferent. Al final de la primera projecció per a la premsa hi va haver esbroncades, que són l'equivalent als retuits amb insults. És a dir, la massa enfurismada es va aixecar en forma de linxament contra la ruptura de la unanimitat; és a dir, la prova que Personal Shopper és d'allò més estimulant que hem vist. El que ve després.