CRÍTICA

Retorn a Wonderland

Els sis anys transcorreguts entre Alicia en el país de las maravillas, de Tim Burton, i Alicia a través del espejo, de James Bobin, semblen no existir a tenor del resultat de la segona entrega, excepte, evidentment, en la millora tècnica en els efectes digitals -deixant de banda el rostre de Johnny Depp com el Barreter Boig, una autèntica caricatura ridícula- i, sobretot, en el terreny del 3D, encara que torni a mostrar-se la seva utilització en un pla merament espectacular que tot just ajuda a la narrativa. Per la resta, les dues pel·lícules mantenen tal coherència estètica, lògica a nivell de producció, que esborren pràcticament el món creat de Carroll.

Perquè la pel·lícula de Bodin / Disney pren el llibre de Carroll com a font d'inspiració i entrega una història pràcticament inventada, reprenent l'acció una mica després del final de l'anterior: Alícia ara capitaneja amb bravura i intel·ligència el vaixell del seu pare. No obstant això, quan torna a port, es troba amb una doble situació: la possibilitat de perdre l'embarcació i, alhora, haver d'acceptar una feina com a oficinista, per la seva condició de dona. De nou, per fugir de la realitat, acabarà tornant a Wonderland, ara a través d'un mirall, on es trobarà el Barreter Boig sumit en una depressió que pot acabar amb ell. Alícia, per a evitar-ho, s'endinsarà en un viatge al passat en el qual s'haurà d'enfrontar al Temps i la Reina Roja.

Bodin pren els personatges creats per Carroll, Burton mitjançant, sense cap sorpresa, és a dir, es conforma amb mostrar-los sabedor que qui hagi vist l'anterior, els identificarà sense cap problema, per així poder centrar-se en una història que és pura acció tant en el millor sentit com en el pitjor. En el millor, perquè en molts trams resulta un espectacle magnífic, que intenta tenir un pes dramàtic encara que tot just el desenvolupa, conscients els seus responsables que, en el fons, el que importa és la potència de les imatges, el seu impacte. En el pitjor, perquè l'anterior acaba buidant de contingut la pel·lícula, excepte en el seu contingut més emocional, i, a causa del seu una mica excessiu metratge, acaba resultant esgotadora, com els viatges en el temps per a Alícia. Tot per conduir-nos cap a un final que és més o menys el mateix de l'anterior i, sobretot, eliminant pràcticament l'origen literari, obert a altres aventures per a la franquícia un cop acabat el lògic díptic a partir de l'obra de Carroll.

Però no es pot negar que Alicia a través del espejo resulta un espectacle en general entretingut i efectiu, amb algunes seqüències resoltes de manera excel·lent i que aconsegueix transmetre un sentit de l'aventura dinàmic i un to amable i sense pretensions més enllà de l'acció.

El millor: Sacha Baron Cohen.

El pitjor: Johnny Depp, gairebé un holograma.