L'arbre de les vides

Segurament no hi ha res més arrelat en l'ADN i caràcter espanyol que el quixotisme. D'acord, potser de vegades semblem més quevedians que cervantins, més de la picaresca que dels gentilhomes amb l'ànima blanca. En ple cinquè centenari de l'autor del Quixot, Iciar Bollaín i Paul Laverty li reten un evident homenatge amb una quixotesca peripècia on seguim lluitant amb molins de vent i ens segueixen humiliant els poderosos amb falses promeses d’insules.

No hi surt Rocinante però sí un camió. I el gentilhome somiador, aquest antiheroi que arrossega a l'aventura i als camins (la carretera) els seus companys és en aquest cas una noia, a estones igual de complicada, neuròtica i somiadora que el cavaller de la trista figura descrit per Miguel de Cervantes. Verborreica, obsessionada, insegura, quixotesca en suma, la protagonista femenina d’El olivo viu amb la idea d'un món lamentablement ideal (la infància, els bons i bells moments viscuts al costat del seu avi, aquest mateix una altra sort d'Alonso Quijano, ja silent, ja fora de la realitat, atrapat en la malenconia), d'un temps de fantasia (aquest tronc de l'olivera que imita un ésser estrany, un monstre) que no existeix. Al costat d'ella tenim dos Sancho Panza, un d'ells de manual (el personatge que broda el sempre eficaç i capaç de fer emotiu i proper qualsevol paper Javier Gutiérrez) i l'altre un silent testimoni dels fets, un fidel escuder enamorat en secret (Pep Ambròs, tota una revelació en com sap expressar-ho tot amb els seus silencis i mirades).

Paul Laverty escriu un guió que es va desinflant una mica a mesura que el viatge va arribant al seu final a Alemanya, culpa d'un bonrollisme massa simplista i d'un no buscat però trobat maniqueisme en aquesta lluita, esbossada de manera molt facileona, entre pobres i rics. Per fortuna, El olivo no l'ha acabat dirigint el seu habitual col·laborador, Ken Loach, i sí Iciar Bollaín, la seva companya sentimental. Això hem guanyat perquè l'autora de También la lluvia ha preferit sempre fixar-se en les persones i no en els missatges, en els detalls fins i tot de comèdia (aquestes amigues de la protagonista, l'estàtua de la Llibertat). És en això i en aquests moments de silenci, de personatges que es miren i no necessiten dir res ni escriure res al Facebook, on el film guanya punts, els suficients per tocar la part humana, la part quixotesca, que tots tenim.

A favor: el senzill mestratge amb què Javier Gutiérrez construeix el seu personatge.

En contra: tot aquest final amb activistes i batukades.