Dalton Trumbo: el llogater comunista

Bryan Cranston, el protagonista de 'Breaking bad', es posa a la pell del llegendari guionista, un dels grans perjudicats per la Caça de Bruixes

[...]

La història és coneguda. El 1947, al març per a més precisió, la història del cinema va viure la seva més traumàtica amputació. La Comissió d'Activitats Antiamericanes (HUAC) va iniciar la seva celebèrrima Caça de Bruixes en perfecta sintonia amb el furor anticomunista desenvolupat per l'FBI de Hoover. La HUAC acabava de cop amb la generació més il·luminada de Hollywood. Noms com Robert Rossen, Edward Dmytryk, John Huston, Jules Dassin, Elia Kazan (el gran penedit) o ​​l'esmentat Dalton Trumbo van veure com el seu intent de dotar de, diguem-ne, consciència social la fàbrica d'entreteniment més gran de la història de la humanitat es quedava en fallida.

Una maquinària tan esbojarradament inquisitorial com dement va arrasar-ho tot. Va ser un disbarat que hauria resultat fins i tot divertit si no fos la crueltat de l'estupidesa. En sessions esperpèntiques en què l'actor Adolphe Menjou definia els comunistes com persones "amb idees no americanes" o on la mare de Ginger Rogers era saludada com "una autoritat en comunisme als Estats Units", es va arribar a la determinació de perseguir, per exemple, els responsables de pel·lícules en les quals es critiqués els rics o que mostressin soldats desenganyats de la seva experiència bèl·lica.

Només 10 (Dmytryk i Trumbo entre ells) es van negar a respondre a l'esmentada comissió quan van ser interrogats sobre les seves idees i la seva filiació política, acollint-se a la primera esmena de la Constitució redactada el 1791. Una circumstància que els va valer una condemna per desacatament, un any de presó i l'acomiadament. Altrament, el més semblant a la mort.

[...]

Trumbo recorre la història d'un home excèntric, combatiu i sempre pendent del seu origen. "Vaig néixer en un poble de Colorado i encara recordo el primer cotxe que va passar pel meu carrer. Avui acabo de volar en un 747. Per a una sola vida, no està malament". Aquest era el tipus de frases que se senten a la cinta i que, en efecte, defineixen el personatge. La cinta es comporta com un biopic en ús fins ara en què el protagonista comença a canviar frases amb John Goodman, en el paper de productor, o el còmic Louis C.K. com el seu amic Arlen Hird. També es poden veure Diane Lane (la seva dona Cleo) o un repartiment peculiar d'imitadors que reprodueixen no sense gràcia el Hollywood de l'època. Michael Stuhlbarg és Edward G. Robinson, Christian Berkel interpreta l'imperial director Otto Preminger, David James Elliott presta el seu cos imponent al ‘bon americà’ John Wayne i Dean O'Gorman reprodueix l'energia hiperactiva de Kirk Douglas.

En el que dura la pel·lícula, veiem Craston-Trumbo acceptar el seu destí amb la mateixa fatal resignació amb què Heisenberg segella el seu destí de professor de química alhora que enemic públic número u a Breaking bad. Trumbo, que va començar com a forner a raó de 75 dòlars a la setmana abans de convertir-se en el guionista millor pagat amb un sou de 4.000 dòlars a la setmana, sempre va tenir clar el seu origen i el seu compromís. I mai va evitar significar-se per això.

Entre 1943 i 1948 va formar part del Partit Comunista. El 46, 'empès' o no per les circumstàncies, va imaginar i així va escriure un article titulat 'L'amenaça russa'. Allà posava veu al temor d'un soviètic a ser massacrat per la primera potència mundial. Per primera vegada, i potser última, algú s'imaginava la paranoia del revés. Aquesta va ser una de les pedres de toc que el va conduir a 11 mesos de presó i el seu posterior exili a Mèxic. De la figura més reconeguda al més odiat en el que dura una compareixença davant els micròfons de la HUAC.

Però la seva carrera, lluny d'acabar-se es va multiplicar per mil. Va passar a ser d’una de les figures més destacades de la llista negra al més cèlebre negre de Hollywood. La seva activitat es va multiplicar fins a l'esgotament. I sempre dins d'una banyera d'aigua calenta (a ell es deu aquest clixé mil vegades parodiat) amb la màquina d'escriure fumejant. I no només pel vapor de l'aigua. Entre 1947 i 1960, data en què va tornar per signar amb el seu nom el guió d'Exodus d'Otto Preminger, els seus treballs de doble van créixer. I com. Hollywood s'havia quedat sense qui li escrivís.

I en aquesta prolífica carrera en silenci, va obtenir dos Oscars. El primer per la imprescindible Vacaciones en Roma, de William Wyler, el 1953. Ell era l'home darrere del també guionista i amic Ian McLellan Hunter. D'ell i de cada un dels gestos de complicitat entre la princesa Audrey Hepburn i el periodista Gregory Peck. El segon arribaria tres anys després amb El bravo, d'Irving Rapper. En aquest cas, la signatura era a càrrec de Robert Rich, que no era sinó un dels pseudònims més cèlebres i celebrats de la història del cinema.

Però això és només el més destacat d'un temps en què literalment no sortia de la banyera. A man to remember va ser escrit en dues setmanes per Garson Kanin i el citat Exodus li va exigir llegir el llibre en dos dies i escriure escena a escena sense parar a mesura que es desenvolupava la producció.

Tot això es veu i, sobretot, se sent en una pel·lícula plantejada com una comèdia. Cada escena té l'estructura d'un gag sempre pendent del cop de gràcia d'un home fonamentalment xerraire, sorollosament parlador. Res a veure amb el documental de 2007 de Peter Askin sobre la seva vida. O sí. En aquest es reivindicava la vida d'un dels herois amagats de Hollywood alhora que s'assenyalava l'absurda maquinària de fanatisme i odi que un dia va recórrer Amèrica sencera. Ara no es tracta d'això. O sí, però a l'inrevés. "El realment admirable és que ell mai es va rendir. Malgrat l'assetjament, malgrat veure que alguns dels seus companys se suïcidaven, ell va seguir confiant en les seves possibilitats i en les del seu país. Creia en el seu dret a ser comunista en un país lliure. I el va portar fins a l'extrem. Amb humor fins i tot", conclou el director. I, a jutjar per la pel·lícula, el creiem.

[...]