Metàfores que lladren

“Cave canem”. Els romans rics col·locaven aquesta frase a l'entrada de casa seva per avisar. “Compte amb el gos” no era tant una amenaça (que també) com el nom d'una frontera imaginària. D'una banda, l'íntim, el privat; de l'altra, tota la resta. I al mig, un lladruc. Truman és, a més del títol de la pel·lícula de Cesc Gay, el nom d'un gos. L'animal és lleig, vell, tranquil i es diria que sentimental. A més d'això és una metàfora; una metàfora que lladra. Sol passar.

La pel·lícula explica la història d'un home que mor. Un càncer n’és el responsable. Just en el moment en què rep la notícia, el seu únic propòsit no serà un altre que aguantar dret el que queda. Acomiadar-se de qui ho ha de fer i deixar Truman, el seu gos, de la millor manera possible. No hi ha res més. Ricardo Darín és el que s'acomiada i Javier Cámara, l'amic que va a recollir el que queda quan ja gairebé no queda res.

El director vol endinsar-se en el terreny potser prohibit al qual sempre es nega la possibilitat de la paraula. Vivim un temps estrany en què la intimitat és, i cada vegada més, mercaderia; un producte amb l'únic valor de l'exhibició pública, no pas púdica. No obstant això, hi ha un assumpte que encara es manté al marge. Morir té mala premsa. I és estrany. Al cap i a la fi, la mort, o millor la consciència de la mort (que diria, amb perdó, Heidegger) ens defineix com a projecte inacabat, com a possibilitat, com a desig. D'alguna manera, la societat moderna ha claudicat, en el consum accelerat de la immediatesa, de qualsevol reflexió amb sentit sobre potser l'única certesa: passi el que passi arribarà un moment en què deixarà de passar. És així.

Doncs bé, en això s'aplica Truman amb una claredat en equilibri sempre inestable amb la justa emoció. Diguem que la pel·lícula traspassa la línia del “Cave canem” amb el rigor, la precisió i la intensitat deguda. Es tracta d'entrar en el delicat terreny del privat sense mercadejar amb les emocions, sense bordar. Importa el dolor punyent de la mossegada, no el soroll del lladruc.

El cinema de Cesc Gay s'alimenta bàsicament de la paraula, del tumult de les converses tirades a rodar sobre la retina. I més endins. La càmera es mou sobre els rostres dels personatges només pendent de cada inflexió de la veu. La càrrega de la prova sempre descansa en el treball dels actors. I aquí el que ofereix Truman és una intensa, tràgica, divertida per moments i sempre resplendent exhibició d'uns intèrprets al límit de gairebé tot. Darín, més Darín que mai.

Si es vol és cinema nu, elemental fins i tot; cinema que mira a l'espectador de cara com ho faria un gos vell, lleig i sentimental. Sense exigir res a canvi, sense excuses, sense més argument que una cosa tan tèbia i reconeixible com la veritat. Ja ho havíem dit, un gos, de vegades, pot ser una metàfora; una metàfora que borda. 'Cave canem'.