CRÍTICA

El silenci dels anyells

En paral·lel a l'assentament del seu compatriota Baltasar Kormákur (101 Reykjavík, 2 Guns, Everest) a Hollywood i la utilització massiva dels seus extraordinaris escenaris naturals com a plató per a cinema espectacle, el cinema islandès està experimentant en els darrers anys un progressiu internament als circuits dels festivals internacionals amb l'obra de nous cineastes que comencen a signar els seus primers treballs. Fa un parell d'anys, l'equina De caballos y hombres (Benedikt Erlingsson, 2013) va tenir un recorregut mundial ple de premis i el 2015, abans que Sparrows (Rúnar Rúnarsson, 2015) s'alcés amb la Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià, Grímur Hákonarson ja havia triomfat amb el màxim guardó de la secció Un certain regard del Festival de Canes gràcies a Rams (El valle de los carneros).

El segon llargmetratge de ficció de Hákonarson s'ocupa de l'enquistada història de rivalitat absoluta que mantenen dos germans, Glummi i Kiddi, a més veïns i competidors en la cria de les millors ovelles de la zona de l'illa on viuen. La problemàtica convivència i disputa entre veïns és un tema tan inesgotable com fructífer en bones mans. Els ardits dels protagonistes i les males passades que es fan construeixen un plantejament semblant en sentiment a l'obra mestra en miniatura de Norman McLaren, Neighbours (1952), però una suposada infecció vírica del bestiar de la zona i el mandat governamental que obliga a sacrificar els animals porta la història per altres camins menys sucosos i més previsibles.

Sense secundaris tan genuïnament pintorescos com els que podria haver convocat un Aki Kaurismäki la influència del qual de vegades se sent espectral, Hákonarson desgrana la progressió d'hostilitats del seu propi guió amb elegància i mesura narrativa, deixant que els plans respirin i tractant l’aclaparador paisatge islandès com un element indefugible però al marge d'exotismes a la mirada. Com conclou Rams (El valle de los carneros) durant el seu colpidor final -potser el més gran encert, capaç de justificar els moments més fluixos i reiteratius de la resta del metratge-, tant Glummi com Kiddi, els seus veïns i les seves ovelles, no són res més que unes fràgils criatures diminutes enmig de les forces alienes de la Natura. Allà on l'envoltant música d'Atli Övarsson -un altre compositor musical que ha trobat el seu forat a Hollywood, com el nominat a l'Oscar Jóhann Jóhannsson- calla i només queda el torb o el soroll blanc de la neu posada, Hákonarson troba un ímpetu que s'hauria agraït durant la resta de la pel·lícula i ens deixa molt interessats en els pròxims camins que pugui prendre la seva filmografia.

A favor: El bon aprofitament de la descomunal força de l'entorn i la sensatesa narrativa del cisma entre els protagonistes.

En contra: Té poc més que oferir.