CRÍTICA

La producció catalana que posa remei a la immigració

Sí, ho heu llegit bé. Una producció catalana ha descobert la solució per decidir com filtrar els immigrants que entren a una regió. Excedents de població al teu territori? Vols, a més, monopolitzar la quota de pantalla televisiva? Llegeix atentament, perquè L’altra frontera té la fórmula: construir una barrera i fer que els nouvinguts competeixin davant les càmeres per guanyar-se la simpatia i el suport d’un públic omniscient. Un reality show més proper al sentimentalisme de Telecinco que no a propostes més macabres com Battle Royale o Los juegos del hambre, plantejat en base a un país abstracte i totalment descontextualitzat, això sí, amb un greu problema migratori causat per una guerra.

Malgrat els precedents de la proposta, considerablement millors i més interessants, L’altra frontera ens deixa temes per reflexionar i on podem endevinar la crítica que amaga el seu director. En primer lloc, nosaltres com a espectadors. Esclaus del morbo i del consum desmesurat, fans de Sálvame i Hay una cosa que te quiero decir, addictes a les històries alienes més que a les pròpies per oblidar una realitat de la qual ningú no es voldria adonar. Caiem presos d’aquesta voluntat de la televisió d’acontentar les masses, donant-los personatges que criticar o emocions prefabricades amb les quals plorar. I, en el cas del film, per determinar quin dels immigrants és més apte per accedir al país. Sang freda portada a l’extrem, però que no s’allunya tant de propostes televisives actuals. Com ja s’ha dit, la immigració sembla ser un problema per la regió que protagonitza la pel·lícula. D’alguna manera, és una forma de fer veure a l’audiència quants prejudicis tenim a l’hora de jutjar un immigrant. De com establim immigrants de primera, de segona i fins i tot de tercera, en base al seu aspecte o la seva cartera. Reflexionar sobre les nostres visions individuals és el primer pas per eliminar el racisme implícit a la nostra cultura com a societat.

Una autèntica barbaritat portada a l’extrem cinematogràfic i que André Cruz Shiraiwa porta a la pantalla amb pulcritud i bon ritme. [...]. Aquesta pel·lícula catalana innova quant al que estem acostumats a veure del nostre cinema nacional, però està evidentment influenciada pels últims èxits americans sobre telerealitat futurista.