CRÍTICA

Un viatge al·lucinant

Què significa créixer, fer-se adult? Com es configuren les nostres emocions per poder acabar donant forma a la nostra personalitat? Quina és la importància dels records en el nostre creixement personal? Quin és el valor real de la tristesa com a emoció? Té alguna connotació positiva? Poden, aquest tipus de preguntes, estar relacionades amb una pel·lícula d'animació l'objectiu principal de la qual, no pas l’únic, és el d'entretenir el públic? O, dit d'una altra manera, pot un film obertament mainstream i configurat, bàsicament, sota la conjugació d'idees / emocions / colors primaris, convertir-se en una complexa obra plena de capes que acabin per definir de forma tan encertada com emocionant el raciocini inherent a l'existència humana? Per saber les respostes a tot això (i a molt més), precisament existeix Del revés, l'última pel·lícula sorgida d'aquesta fàbrica d’obres mestres anomenada Pixar Animation Studios.

Tenim una nena, Riley. I també tenim una visió en exclusiva del que passa al seu cap, on cinc emocions bàsiques regeixen el seu comportament: Felicitat (groc), Ira (vermell), Fàstic (verd), Por (lila) i Tristesa (blau). A partir d'aquí, i com si fos un capítol XXL d’Érase una vez el cuerpo humano -entranyable sèrie de TV-, Del revés ens mostra el funcionament intern que defineix la personalitat de la protagonista. I ho fa de la manera més senzilla (en aparença) possible: amb records en forma de boles de colors que s'acumulen i s'ordenen donant peu a la construcció de diversos micromons base on se situen els principals valors de la jove. Amb l'excusa accidental de l'aterratge d'Alegria i Tristesa al laberint de la memòria, Docter (& Co.) aprofitaran per fer un viatge al·lucinant a l'interior de la ment humana, un fantàstic paratge on habiten igual els malsons, els pensaments abstractes, la fàbrica de somnis i els amics imaginaris, entre molts altres.

La paraula "fantasia" és la clau. Perquè Del revés es pot entendre com un film d'animació superlatiu, és clar; però encara per sobre d'això hi ha l’al·lucinant aventura fantàstica a la qual ens advoca la pel·lícula. Una jugada mestra on mentre la narració principal persegueix l'estètica de game ja esmentada -una narració bàsica on les emocions protagonistes han de superar els obstacles per poder tornar al centre de control de la personalitat de Riley- es construeix tot un món que serveix per definir -sinó a la perfecció, bastant semblant a això- tant els sentiments humans, com la nostra capacitat per raonar en funció de les nostres emocions, així com la forma en què s'estructuren els nostres records donant peu al que finalment acabarà per configurar la nostra personalitat. Quasi res. I el més fascinant de tot és que no deixa de ser una pel·lícula absolutament deliciosa, tan tendra com intel·ligent, tan enlluernadora com extremadament bella. Una pel·lícula que ens parla de tu a tu, tinguem l'edat que tinguem, explicant als joves què significa fer-se adult, i fent entendre als adults tot allò a què renunciem per aconseguir aquesta avorrida maduresa en la qual ens movem entre l'excés de treball i les responsabilitats inherents a la paternitat. Perquè, sí, aquesta també és una pel·lícula de pares i fills, on es posa en evidència la importància dels records formats en la infantesa alhora que ajuda a expressar en imatges com es forja la malenconia o, dit d'una altra manera, el perquè tots els records acaben convertint-se en records tristos. Més que una oda a l'alegria, Del revés acaba convertint-se en una defensa de la tristesa i en l'important que resulta combinar ambdues emocions. I és que sense tristesa, no s'entén l'alegria (i viceversa).

Així, doncs,, prepareu-vos per veure-us emocionalment arrasats per Del revés. Una pel·lícula que t'arrenca les llàgrimes a través de les mateixes emocions que governen la cinta. Ja siguis pare o fill, optimista o pessimista, hater or happier, fan del realisme abstrús o un amant del més enllà dels límits de la realitat... el nou Pixar acabarà amb tu. No només per ser una obra mestra totèmica, una de les millors pel·lícules d'animació de la història o un dels relats fantàstics més brillants que jo hagi vist mai. Acabarà amb tu perquè el seu retrat de la construcció de les emocions humanes, encara que al·legòric i naïf, és d'allò més encertat que ens ha donat el cinema. Fins a tal punt que Del revés pot arribar a entendre’s ja no com una pel·lícula, sinó com un mirall al qual l'espectador s'enfronta i ha d'assimilar tot allò que ha perdut per convertir-se en la persona que és ara (ja ni entro en el que se sent com a pare). I si no t'emociones amb tot això, ja em perdonaràs, però no ets una persona, sinó una estàtua de sal.

A favor: Tot, tot i tot.

(Hem decidit suprimir l'En contra)