CRÍTICA

Camí final i sense retorn

El tema de l'ancianitat també predomina avui al cinema. Proliferen les pel·lícules sobre éssers de l'anomenada tercera edat, un eufemisme políticament correcte. André Maurois va sentenciar: "Un matrimoni feliç és un edifici que s’ha de refer cada dia". Crisi immobiliària o amorosa al marge, de vegades ja no queda temps ni força per refer l'edifici de la parella que emprèn la senda final. D'una relació que ha marcat tota la seva vida, deixant petjades indelebles, positives i negatives.

Documentalista el primer llargmetratge del qual, titulat Yatasto (2011), va efectuar un ampli periple per festivals, el barceloní Hermes Paralluelo difumina a No todo es vigilia la suposada frontera entre realitat i ficció. La seva pel·lícula és un desafiament, temàtic i estilístic, ple de risc i que estava obert a la falsa tendresa o l'engany emocional. Però el cineasta no només en surt indemne, sinó que plasma una obra la visió de la qual, sigui quina sigui la nostra edat, ens submergeix en una realitat de la qual sempre pretenem defugir.

Per començar, el director ha escollit com a protagonistes els seus propis avis, units (i distanciats) per 60 anys de matrimoni. Ella (Felisa Lou) es desplaça dificultosament, recolzant-se en un caminador; ell (Antonio Paralluelo) és un gelós protector d'aquesta dona que ha estat l'amor de la seva vida. Tots dos es coneixen perfectament. En tenen prou amb una sola mirada, un gest per establir un diàleg que no necessita paraules. A part del superb pla final, la pel·lícula transcorre en dos escenaris. Els passadissos de l'hospital on han estat ingressats i després a la casa del poble on viuen.

Tots dos tenen por de la possibilitat d'acabar en una residència geriàtrica, perdent així l'última llibertat que els queda en una vida que es dilueix. No poden estar l'un sense l'altre, encara que de vegades sembli que s’avorreixen. Un sempre ha de corregir l'altre, domesticar-lo encara més. La càmera s'adapta a la lentitud de protagonistes tan autèntics. Hermes Paralluelo aconsegueix imatges d'inusitada potència i bellesa. La seva és una prodigiosa pel·lícula que no mereix passar desapercebuda.