"Tomorrowland": Quan el futur és avui

Crítica: Bona. El director de “Ratatouille” es capbussa en la ciència-ficció, amb missatge esperançador i tot

Ja ho va dir John Lennon, allò que podran dir que sóc un somiador, però no sóc l'únic. I Tomorowland està pensada, per fi, per a aquells que no es donen per vençuts ni encara vençuts, i que tenen l'esperança que un món millor és possible. I si s'és nen o adolescent, millor.

Potser podem dir que les anteriors pel·lícules de Brad Bird no eren de ciència-ficció, però Los Increíbles, Ratatouille i Misión Imposible: Protocolo Fantasma tenien prou fantasia i càrrega imaginativa, o almenys demanaven a l'espectador deixar-se portar per una família amb superpoders, un ratolí que parla i les proeses increïbles de l'agent Ethan Hunt i els seus.

Però a Tomorrowland, l'home sorgit de Pixar es capbussa de ple en la ciència-ficció, amb un pin que a qui el toqui -només els escollits- el transportarà en temps i espai a aquest lloc del títol, un univers on el desenvolupament tecnològic i científic permeten viure sense contaminació. Gairebé, gairebé com un món feliç.

Però el feliços que són allà no té parangó amb el que passa a la Terra, a la qual li queden poques hores de vida, llevat que la salvi una, estossec, una Santíssima Trinitat. La componen Athena, una nena androide (Raffey Cassidy), que recluta una adolescent de nom Casey... Newton! (Britt Robertson), a qui li agrada la ciència i mai es dóna per vençuda, i Frank Walker (George Clooney), que fa un temps va ser un nen inventiu, que va arribar a Tomorrowland, però va ser desterrat pel malèfic Nix (Hugh Laurie ) i viu gairebé amagat a la Terra.

"Quan era nen, el futur era diferent", aclareix un afligit Walker / Clooney, que, en un altre moment, diu una cosa gairebé premonitòria: "He de explicar-ho tot? No pots sentir sorpresa sense preguntar com?" Això, en síntesi, deu ser el que es va proposar Brad Bird per als espectadors.

Tomorrowland ve, com les xocolates sorpresa, amb alguna cosa amagada: un missatge d'esperança, i la seguretat que són els nens els que podran salvar el planeta. Com molts en el món animat de Disney, hi ha personatges que no tenen mare, cosa que a la pel·lícula és una sort, perquè no tenen a qui preocupar si de sobte hi són o no hi són. El guió es permet una disgregació.

Des del disseny la pel·lícula és, és clar, impactant. Hi ha molt de l'arquitecte Santiago Calatrava en com llueix, almenys de lluny, la ciutat futurística. Damon Lindelof va ser coguionista amb Bird, i el cocreador de la sèrie Lost hi ha ficat molta mà, i es nota. La pregunta és quant per a nois és Tomorrowland. Si les qüestions metafísiques no són més pròpies per a preadolescents, encara que l'acció trepidant -com en un joc del parc temàtic del mateix nom de Disney- s'apodera de la narració per dues hores.

Pablo O. Scholz – www.clarin.com