CRÍTICA

En el dens mapamundi de l'animació, les instal·lacions d’Aardman Studios a Bristol tenen alguna cosa de la numantina tossuderia i la perdurable noblesa del llogaret gal d'Astèrix: una unitat de resistència enfront de l'hegemonia industrial i estètica de l'animació digital i, també, un feliç anacronisme consagrat a perpetuar, amb no poques dosis de romanticisme, la bellesa artesanal de l'animació fotograma a fotograma amb figures de plastilina.

Ocasionalment, els responsables d'Aardman han donat el seu braç a tòrcer (lleument) respecte a l'ordre imperant i han llançat els seus propis experiments d'animació de síntesi sense trair del tot la seva identitat estètica, amb pel·lícules com Ratónpolis (2006) i Arthur Christmas (2011), però el seu cor, i els seus èxits més grans, són a l'àmbit de la stop-motion. La seva poètica no parla el llenguatge de la globalització, sinó que desplega amb orgull una sensibilitat inconfusiblement britànica i reivindica una mena d'excèntrica domesticitat. En el seu popular personatge de l'ovella Shaun, que protagonitza el seu primer llarg després d'una vida de 130 episodis televisius de set minuts de durada, semblen sublimar-se les essències de la factoria.

Nascuda com a presència secundària, però sobrecarregada de carisma, en l'oscaritzat curt de Wallace y Gromit -altres icones de la casa- Un afeitado apurado (1995), Shaun és ara l'ànima keatoniana d'aquest llarg sense paraules que amplia territori -de la granja es passa a una delirant aventura urbana-, demostra que l'humor blanquíssim encara posseeix capacitat de sorpresa, aporta diverses lliçons magistrals de caracterització precisa amb elements mínims -les maneres rufianesques de l'ànec, la miopia del granger- i aconsegueix una excel·lència en el tempo del gag digna dels clàssics de la comèdia silent. Amb els seus rètols traduïts al castellà amb mim de miniaturista, La oveja Shaun: La película és un triomf de les manualitats transcendides.