CRITICA

Per a aventurers desitjosos de descobrir nous horitzons naturals i cinematogràfics

El millor: La delicadesa grandiosa amb la qual filma els paisatges.

El pitjor: Que la història sigui massa ingènua.

Óssos, tigres, llops... la fauna que pobla la filmografia de Jean Jacques Annaud és d'allò més variada i ens condueix als paratges naturals més exòtics que puguem imaginar. Els boscos salvatges, Indoxina, el Tibet, l'Índia colonial i ara l'estepa de Mongòlia. És un cineasta? Un explorador? Un aventurer? El que està clar és que el seu cinema adquireix veritable raó de ser en els espais oberts, en els racons més ignots. Perquè en realitat, un dels principals temes que aborda la seva filmografia és la puresa i la incontaminació, la llibertat animal que ha perdut l'home a través de segles de civilització i la nefasta educació emocional a la qual ha estat sotmès.

El último lobo torna a parlar d'aquests aspectes amb aquesta barreja èpica i alhora profundament naïf amb què Annaud impregna les seves grans produccions. La relació entre home i fera torna a ser el centre d'una narració aquesta vegada ambientada en els anys de la Revolució Cultural Xinesa i ubicada a les indòmites estepes de Mongòlia. Una història d'iniciació, de descobriment sobre les pulsions racionals i sentimentals que controlen l'ésser humà i l'esperit salvatge de la bèstia, carregades aquesta vegada amb un toc de misticisme.

Resulta sorprenent que Annaud, amb setanta-tres anys, s'atreveixi encara a aixecar una producció d'aquest calibre de forma tan sincera i entusiasta com, a la vegada, una mica temerària, amb aquest impuls que té a l'hora de barrejar la ficció amb el documental sobre naturalesa que l'obliga a filmar escenes tan grandioses i eloqüents com l'estampida de gaseles perseguides pels llops enmig d'una tempesta d'hivern, d'una enorme dificultat tècnica i d'enorme bellesa plàstica.

Beatriz Martínez, Fotogramas