QUE EL RITME NO PARI

En el món d'aquesta pel·lícula no hi ha temps, ni espai per a figures redemptores, ni tòpics prínceps blaus

Angélique treballa en un bar de carretera situat en un no lloc de la frontera francoalemanya. El temps ja no juga a favor seu -ha complert els seixanta anys-, però la nit continua sent la seva aliada, mentre exerceix de party girl, balla a la pista, encoratja els clients a seguir demanant consumicions i gaudeix de la petita Arcàdia de complicitat que li proporcionen les seves companyes de feina. De tant en tant, la humiliació fa acte de presència, en forma de clients agressius que la prenen per la prostituta que mai ha estat o de joves arrogants que creuen estar fent un favor a la seva feminitat de tardor. En el món de Mil noches, una boda no hi ha temps, ni espai per a figures redemptores, ni tòpics prínceps blaus, però sí per a possibles complicitats d'última hora, per a l’extemporània gestió d'aquella estabilitat sempre postergada.

El seu client més assidu i afectuós, Michel, un miner retirat amb la mirada desvalguda d'un nadó abandonat en un hangar, ofereix la proposta de matrimoni que ja ningú esperava a hores d'ara. Un canvi de vida quan potser el que menys ve de gust -i procedeix- és canviar.

Guanyadora de la Càmera d'Or al Festival de Canes, Mil noches, una boda fa servir un material delicadíssim i carrega amb una història al darrere que fa encara més sorprenent el to del relat que pren possessió de la pantalla.

Angélique Litzenburger, la protagonista, s'interpreta a si mateixa, envoltada dels seus fills (que també assumeixen els seus propis papers), un dels quals (Samuel Theis) és un dels tres directors i guionistes que signen el projecte.

És redundant subratllar que el que mostra la pantalla té molt poc a veure amb un model de família tradicional, però sí que cal insistir que no hi ha rastre de venjança en aquest retrat de família desestructurada, sinó comprensió, profunda empatia amb tots els personatges, maduresa en la mirada i molta veritat.