‘MÀGIA A LA LLUM DE LA LLUNA’: ALLEN, UN GEGANT SEMPRE

Des de fa un grapat de lustres, Woody Allen és víctima de certa hostilitat crítica que relativitza, recorrent a socorregudes qualificacions (menor, lleugera, frívola), grans pel·lícules que només aspiren a la molt noble categoria de comèdies disteses, de simple (mai simplista) divertiment. Així, meravelles com Alice, La maldición del escorpión de Jade, Un final made in Hollywood o Scoop, entre moltes altres, queden injustament relegades a obres fallides, quan el que falla és la graduació de diòptries, no exactament les de les ulleres d'Allen.

El film, a sobre, ve després d'un títol tan excel·lent i aplaudit com Blue Jasmine, i és una comèdia suau i etèria i no àcida i profunda com aquella, detalls que alimenten el recel o el prejudici. Subestimar-la seria, un cop més, un error com una casa, ja que és una autèntica delícia i una nova manifestació de l'aparent facilitat amb què Allen crea el seu univers personal amb les més velles receptes del cinema clàssic. Perquè aquesta comèdia romàntica pintada amb els colors del conte de fades (excel·lent fotografia de Darius Khondji), ambientada a la Costa Blava a la fi dels anys vint del segle passat i la trama de la qual desenvolupa alegrement el xoc entre la màgia (o l'espiritisme) i el racionalisme (o el materialisme), tema ja abordat altres vegades pel cineasta (obertament a La comedia sexual de una noche de verano), s'apropia dels vents de la comèdia sofisticada i espurnejant de Mitchell Leisen o Gregory la Cava, amb un toc de Noel Coward i fins i tot d'Oscar Wilde (el personatge de Colin Firth, descregut, irònic i misantrop, és de debò de medul·la wilderiana).

Admirablement fluida i interpretada (secundàries d'or: Atkins i McCormack), deixa una altra vegada constància que Allen no necessita facturar obres mestres rodones per inundar de felicitat l'espectador durant hora i mitja. Complirà 79 anys aquesta setmana [1/12/2014], però el seu cinema es manté jovial i sense arrugues.